dimecres, 8 de novembre del 2017

L'Ajuntament de Barcelona vol rebaixar el nombre de turistes al Park Güell

Barcelona: Park Güel

​L'Ajuntament de Barcelona vol rebaixar el nombre de turistes al Park Güell

El consistori pretén que es redueixi la promoció del parc, que els visitants no hi arribin en bus convencional i afavorir que els veïns hi entrin gratis

​L'Ajuntament facilitarà l'accés gratuït dels barcelonins al Park Güell


, Barcelona | 07/11/2017 a les 12:35h



Turistes al Park Güell de Barcelona | ACN
Desincentivar l'arribada massiva de turistes al Park Güell i facilitar l'accés gratuït dels barcelonins a la zona monumental. Aquests són els objectius que persegueix el Pla Estratègic del parc que l'Ajuntament ha començat a desgranar aquest dimarts. El document s'ha posat com el 2022 com a horitzó, que és quan es complirà el centenari des que la ciutat va comprar el parc i el va obrir al públic. Fins llavors preveu invertir 25 milions d'euros procedents de les entrades i proposa realitzar fins a 178 actuacions.

Segons l'Ajuntament, la zona monumental del Park Güell –on els turistes paguen entrada- va rebre en el 2016 un total de 2,9 milions de visitants, dels quals només l'1% van ser barcelonins, mentre que en el conjunt del parc van ser 9 milions en total. Obre unes 6.575 hores anuals, però només 66 estan dedicades a activitats per a veïns i ciutadans, o sigui també l'1%. A més, a la zona monumental hi ha 50 entrades reservades per als veïns, i no s'arriben a esgotar mai, segons el consistori.




En opinió de la tinent d'alcalde d'Urbanisme, Janet Sanz, "en alguna mesura hi ha hagut veïns que s'han sentit expulsats respecte a l'ús d'aquest parc" a causa de la massificació turística, fet davant el qual han decidit "apostar fort" i abordar "un canvi real" que permeti "revertir l'espiral" que implicava la massificació i més allunyament dels veïns. "Volem passar de la massificació i expulsió de veïns a un parc en equilibri", ha subratllat. El pla municipal d'actuacions, que es vol consensuar amb els veïns, passa pel decreixement turístic.

Que deixi de ser imatge de Barcelona

D'entrada, el govern municipal considera que ja no cal fer més publicitat del parc. "Clarament no necessita avui en dia una promoció", ha defensat el regidor de Gràcia, Eloi Badia. L'Ajuntament vol convèncer els operadors turístics perquè no incloguin la imatge del parc en les seves promocions, però també aposta per reduir o eliminar la publicitat, pel·lícules i documentals que puguin incentivar una visita, i augmentar la taxa per les gravacions.

En tot cas, ha subratllat el regidor, el que cal és comunicar millor aspectes com que la zona monumental no és d'accés lliure i que hi ha un màxim d'entrades per hora a la venda. "Molts turistes que hi van pensen que hi podran entrar", ha recordat Badia, el qual ha afegit que al final acaben fent un itinerari que no es pensaven. El consistori preveu entre les seves mesures campanyes de comunicació "que evidenciïn la problemàtica de la massificació".

Facilitar l'accés als veïns amb el Gaudir Més

Per als veïns, se simplificaran els tràmits per accedir sense pagar a la zona monumental, com ja va apuntar aquest estiu el consistori. Ara com ara els dels voltants no tenen traves un cop obtenen un carnet acreditatiu, però per a la resta cal apuntar-se al registre municipal Gaudir Més, que proveeix descomptes a espais culturals, i treure's igualment l'entrada al parc. A més, només en poden obtenir una cada dia.

Durant l'any que ve el consistori pensa eliminar l'obligació d'obtenir una entrada als usuaris de Gaudir Més, i podran accedir a la zona monumental quan vulguin només amb l'empremta dactilar. Al registre s'hi pot apuntar qualsevol ciutadà de la Unió Europea, però a la pràctica és difícil que algú se n'acabi beneficiant més enllà dels que resideixen a la capital catalana i els seus voltants perquè cal anar a una oficina municipal per activar-lo.

Desincentivar l'ús del bus 24 per arribar al parc

També es preveu intervenir sobre el transport públic. Segons ha detallat la regidora de Mobilitat i d'Horta-Guinardó, Mercedes Vidal, la línia 24 d'autobús convencional, una de les vies més emprades pels turistes per arribar al parc, ja no pot circular amb més freqüència, raó per la qual optarien per moure les parades del 24 i el 92 a la carretera del Carmel perquè "no sigui tan atractives per als usos turístics".

Vidal ha especificat que "no hi ha una proposta de transport específic on no pugui entrar els turistes", ja que els visitants podran seguir fent-ne ús, però intentaran que estiguin més pensats per a les necessitats veïnals i no tant a les turístiques. El consistori també estudia crear un bus llançadora d'accés a la carretera del Carmel i millorar la mobilitat general de l'entorn, amb la creació de 20 passos de vianants, l'eixamplament de voreres i més aparcaments de bicicletes.

Tot plegat es complementarà amb un increment de les activitats veïnals, com la recuperació de l'Aplec de la Sardana; la creació de tres parcs i serveis infantils als voltants; la creació d'un centre d'informació i divulgació del parc, la dotació del mirador del Virolai de serveis com uns lavabos i una cafeteria mòbil, i la creació en un futur d'un nou ens de governança que podria adoptar la forma d'una fundació pública. Ara la part regulada la gestiona l'empresa municipal B:SM i la resta, l'Ajuntament.

En la documentació que ha lliurat l'Ajuntament durant la roda de premsa es fa evident la intenció de caminar cap a un decreixement turístic al Park Güell. En l'apartat sobre la reducció de la imatge del parc "com a producte de venda", argumenta que "es fa evident la necessitat de disminuir de forma radical la sobre explotació de la imatge comercial del parc com a icona de la ciutat al sector de promoció turística: creuers, aerolínies, hotels, entre altres, amb l'objectiu de desestimar la visita del turisme en massa al parc".
 

Imatge virtual del mirador del Virolai amb la cafeteria mòbil. Foto: Ajuntament de Barcelona

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te membre de SocNació per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)



dissabte, 21 d’octubre del 2017

La Nau Gaudí de Mataró s'obre a Mario Merz i a Miquel Navarro

Exposicions


La Nau Gaudí de Mataró s'obre a Mario Merz i a Miquel Navarro

Gustau Nerín
Foto: Consorci Museu d'Art Contemporani de Mataró
Barcelona. Dijous, 19 d'octubre de 2017

MARIO MERZ Nau Gaudí Museu Art Cont Mataró

La Nau Gaudí de Mataró acull l’exposició Un arc, un iglú, una ciutat, organitzada pel Consorci Museu d’Art Contemporani de Mataró (format per l’Ajuntament de Mataró i la Fundació Privada Carmen & Lluís Bassat) i la  Fundació Bancària ”la Caixa”. L’exposició, comissariada per la Nimfa Bisbe, està formada per dues obres de  grans dimensions especialment seleccionades per dialogar amb l’arquitectura de la Nau Gaudí: “El camí per venir aquí “(1986) de l’artista italià Mario Merz (considerat un dels principals representants de l’art povera) i "Des del terrat" (1985-1986), de l’escultor valencià Miquel Navarro.
Miquel Navarro Consorci Museu Art Cont Mataró
"Des del terrat", de Miquel Navarro. Foto: Consorci Museu d'Art Contemporani de Mataró.

Un iglú i una ciutat

El camí per venir aquí (1986), és un dels característics iglús de Merz, construït amb una armadura de ferro, pedres i vidres trencats, i un camí d’entrada fet amb diaris. Un refugi mínim que connecta amb la condició primitiva i mítica del recer, i que alhora conviu amb el registre tecnològic dels llums de neó. Ha format part de les exposicions inaugurals de les seus de CosmoCaixa a Madrid i Barcelona. Des del terrat, de Miquel Navarro, és una evocació escultòrica d'una gran urbs a escala reduïda, feta amb argila i zinc, que vol evidenciar la construcció jeràrquica i gairebé fantasmal de la ciutat contemporània. Va ser presentada per primera vegada a la Sala Montcada de Barcelona. Totes dues obres, han estat escollides per a l’exposició a la Nau Gaudí  per “parlar de la noció constructiva de l’art”, segons la comissària Nimfa Bisbe, però també perquè “parlen no només d’arquitectura, sinó també de creixement i de canvi”.

L'italià i el valencià

Molt influenciat per la seva ciutat natal, Mislata, i les seves arrels, Miquel Navarro (1945) va iniciar la seva carrera com a pintor però des del 1972 es dedica gairebé exclusivament a l’escultura. El 1980, l’exposició col·lectiva "New Images from Spain", al Guggenheim Museum de Nova York, el va donar a conèixer internacionalment. El 1986 va rebre el Premio Nacional de Artes Plásticas. Una de les facetes que li han donat més notorietat és la instal·lació de fonts públiques, entre les que destaquen les de València, Torís, Quart de Poblet i Brussel·les. Fascinat per la idea de ciutat, Navarro ha creat nombroses escultures (ferro colat, terracota) en les quals recull el traçat d’una urbs imaginària formada per elements diversos (torres, xemeneies, edificacions aïllades, avingudes) en els quals conflueix tant l’estètica de les avantguardes com l’impacte de les arquitectures vernacles i tradicionals. Mario Merz (Itàlia 1925-2003) va començar a pintar durant la Segona Guerra Mundial, quan estava a la presó per militar en el grup antifeixista Giustizia e Libertà. A partir del 1950 va començar a pintar sota la influència de l'informalisme i el 1968 va fer el seu primer iglú, marca distintiva de la seva obra. Segons ell mateix, l'iglú neix de la necessitat de deslligar-se de la paret i del quadre per treballar sobre una forma que sigui autònoma. Aquell mateix any, Germano Celant va agrupar el seu treball, el de Jannis Kounellis, Luciano Fabro i el de Michelangelo Pistoleto sota la denominació d'arte povera. Mario Merz va dur a terme una llarga carrera artística, i és una de les figures puntals de l'art del segle XX.
MIQUEL NAVARRO 2
"Des del terrat", de Miquel Navarro. Foto: Consorci Museu d'Art Contemporani de Mataró.

Els arcs com a marc

La mostra és una posada en escena on la trobada entre un iglú (Merz), una ciutat (Navarro) i uns arcs parabòlics (Gaudí) conviden a una reflexió sobre les nostres formes d’habitar. I no ho fa des de la funcionalitat arquitectònica, sinó des del terreny especulatiu, metafòric i flexible de les arts visuals. D’altra banda, la present exposició permetrà també obtenir una nova i inusual visió de la Nau Gaudí. "Un arc, un iglú, una ciutat” és una iniciativa que neix de l’acord de col·laboració entre el Consorci Museu d’Art Contemporani de Mataró i la Fundació Bancària “la Caixa”, que portarà a la Nau una segona exposició d’obres de la seva col·lecció el 2019. La primera col.laboració entre ambdues entitats es va produir l’any 2013, amb motiu del 130è aniversari de la construcció de la Nau Gaudí, quan es va impulsar el “Manifest de Mataró” en defensa del llegat de l’obra de Gaudí.

El primer Gaudí

El 1878 Antoni Gaudí, aleshores un estudiant d'arquitectura no gaire brillant, va dissenyar la nau de la cooperativa Obrera Mataronense. Era el primer pas per a construir una gran ciutat obrera, que en la pràctica va quedar reduïda a la mínima expressió: la cooperativa. Per primera vegada, Gaudí va usar els arcs parabòlics muntats sobre perns que acabarien caracteritzant la seva obra i que li van permetre realitzar edificis de gran originalitat. Amb el temps l'edifici va patir diverses reformes i les innovacions de Gaudí van quedar amagades. Fa alguns anys es va procedir a recuperar els elements de Gaudí, i el 2008 es va reobrir l'edifici com a instal·lació cultural. Des del 2010, a la Nau Gaudí s'hi presenta, en exposicions successives, la rica Col·lecció Bassat d'Art Contemporani. Gràcies a les exposicions dels fons dels Bassat, en els darrers anys aquest centre museístic s'ha convertit en un espai molt visitat pels amants de l'art.

Foto de portada: "El camí per venir aquí" de Mario Merz. Foto: Consorci Museu d'Art Contemporani de Mataró.

divendres, 1 de setembre del 2017

La Sagrada Família, al nou film d'animació de Mazinger Z

Cinema

La Sagrada Família, al nou film d'animació de Mazinger Z

La pel·lícula del mític robot s'estrenarà al gener del pròxim any

per ACN 01/09/2017 
elMón                                               
La Sagrada Família, al nou film d'animació 'Mazinger Z / Infinity' | ACN

 
La Sagrada Família de Barcelona apareix al nou film d'animació 'Mazinger Z / Infinity' dirigida per Junji Shimizu i produïda per Toei Animation. Així s'aprecia al tràiler donat a conèixer de la pel·lícula, on també hi apareix Pisa i la seva coneguda torre inclinada. 'Mazinger Z / Infinity', amb guió de Takahiro Ozawa, renova la figura del mític robot creat per Go Nagai als anys 70, que s'enfrontarà de nou en aquesta cinta al malvat Doctor Infierno i les seves "bèsties mecàniques". La pel·lícula s'estrenarà a Japó al gener del 2018, però es preveu que hi hagi una estrena prèvia a altres parts del món, tot i que no s'han concretat encara els llocs.

dissabte, 24 de juny del 2017

En Gaudí, mestre

ABANSD’ARA

En Gaudí, mestre

De la necrològica de Lluís Bonet i Garí (Argentona, 1893 - Barcelona, 1993) per a La Publicitat (11-VI-1926) en la mort, el dia abans, d’Antoni Gaudí (Reus, 1852 - Barcelona, 1926). L’autor de l’article n’era deixeble. Avui és el 165è aniversari del naixement de Gaudí. Caricatura de Feliu Elias, Apa (Barcelona, 1876-1948), publicada en aquella edició del diari.



[...]
Tota la seva obra està estructurada sota una mateixa finalitat, res passatger no li fa tòrcer el camí, subjecta sàviament els materials donant-los les formes pròpies dels seus elements de formació d’acord amb la visió constant que tenia de la naturalesa. Les facilitats constructives del dia les adapta degudament per a posar-les al seu servei, i si no coneixia prou be els materials per a poder-los usar, els assajava degudament. Per a ell, doncs, aquestes qüestions no li eren cap preocupació, la claredat plàstica de la seva visió trobava camí lliure per a desenvolupar el concepte més enlairat de la seva arquitectura, i per això la seva obra no queda esmicolada per ella mateixa, i per això les seves obres són tot elegància i plenes de sinceritat, i reconeixent ell mateix aquesta gràcia que Déu li havia concedit, humilment, no s’admirava de veure fàcilment i amb rapidesa la solució de qualsevol concepte arquitectònic. La unitat de les seves obres no ens ha d’estranyar, ja que cada una d’elles particularment era un estudi per aplicar al temple de la Sagrada Família, que és l’obra de la seva vida: obra inacabada que és deure de tots de continuar dignament, ben segurs que mai hi faltarà el seu esperit ni encert en la direcció. Sortosament aquests deu darrers anys En Gaudí ens ha deixat el tresor millor per a la seva obra. Sense ell haurien pogut eixir divagacions en l’aplicació de les formes arquitectòniques, fent dubtar als que segueixin els seus plans pel mitjà de superfícies reglades, però el traçat geomètric d’ell, els ha donat una claredat gràfica completament nova que facilitarà la interpretació de tot el que ell projectava per al grandiós Temple. Aquests estudis dels seus darrers anys són les aplicacions de la geometria de l’espai a la seva arquitectura; sense ella, les formes mares, no trencades, que veiem en les seves obres no haurà pogut deixar-les en cap projecció, sinó en un gran model intervingut curosament per ell, difícil i quasi impossible d’executar en tots els detalls. La plàstica gaudiniana podrà interpretar-se amb les formes geomètriques del parabòlvid, hiperbòlvid, lliproid, i elicoid tan sàviament estudiades per ell fins a trobar-s’hi propietats fins ara desconegudes. [...]

dijous, 1 de juny del 2017

Un hort a la Sagrada Família

EL TEMPLE EN CONSTRUCCIÓ

Un hort a la Sagrada Família

La nova zona enjardinada es troba a 25 metres d'altura i serà un espai de meditació d'accés restringit


Un hort a la Sagrada Família

Dimecres, 31 de maig del 2017 - 23:18 CEST
EL PERIODICO                                           
L’hort amb maduixots, i el seu petit jardí de violetes, campanetes i murtes, simbolitza la vida després de la mort que brota en una pedrera abandonada, la mateixa de la qual parla la Bíblia en referència al lloc on l’any 33 va morir Jesucrist i, segons afirmen els Evangelis, va ressuscitar el tercer dia després de la seva mort. «Al lloc on va ser crucificat hi havia un hort, i a l’hort un sepulcre nou, on encara no havien sepultat ningú», diu textualment el llibre sagrat del cristianisme. Inspirat en això, Antoni Gaudí va idear la Pedrera del Sepulcre Buit a la Sagrada Família. Els operaris ja han finalitzat la construcció d’aquest lloc enjardinat, un nou espai de meditació i pregària a l’aire lliure, darrere la façana de la Passió, a prop dels campanars, entre el pòrtic i el finestral central.
«Aquest oratori no entra al circuit de visites al temple. Com a màxim, donarà cabuda a unes 20 persones que vulguin assistir a una lectura o a resar a 25 metres d’altura. El seu accés serà restringit i reservat per a ocasions especials dins de les activitats relacionades amb l’església», explica Xisco Llabrés, arquitecte del departament de Projectes del temple. A la façana del Naixement ja hi ha un espai similar sota el xiprer, l’arbre esculpit de la vida, que acull múltiples coloms, però és «d’accés més difícil i poc conegut», adverteix l’arquitecte.
A sobre del cimaci es contempla la Pedrera del Sepulcre Buit, que representa la pedrera abandonada on va ser excavada la tomba de Jesucrist, «un lloc ple de contingut simbòlic», assenyala Llabrés. Aïllada de l’entorn, envoltada de murs verticals i situada a prop d’elements, com la creu i l’esperit sant, que defineixen un moment crucial en la creença cristiana, aquesta pedrera aporta una atmosfera d’introspecció i reflexió als que puguin visitar-la.

Plantes mediterrànies

«L’home mata la naturalesa quan busca extreure la pedra però, una vegada abandonada la pedrera, la vegetació torna a brotar. Per aquest motiu l’hort simbolitza la vida després de la mort, i les plantes ocupen totes la ranures entre les pedres. Les zones de menys pendent s’estan omplint de plantes mediterrànies que s’arrelen amb facilitat, mentre que, a mesura que el pendent va en augment, les espècies són més escasses i la vegetació va desapareixent i només les falgueres omplen algunes esquerdes entre el terra de pedra», descriu el tècnic, que ha comptat amb la col·laboració de l’estudi L-obrador Arquitectura i Paisatge.
La referència amb què ha treballat aquest estudi de paisatgisme són les pedreres i les muntanyes del Gólgota. «On la pròpia naturalesa genera un paisatge aprofitant la concavitat dels volums i de les esquerdes, que serveixen de contenidor del substrat i posteriorment de la vegetació. L’hort jardí agafa com a referència el Sepulcre de Jerusalem (Jn 19,41) i al mateix temps la intervenció feta per Gaudí a la muntanya de Montserrat», descriu un portaveu de l’estudi.

dissabte, 27 de maig del 2017

L'altra cara de Subirachs

NOU ESPAI CULTURAL

L'altra cara de Subirachs

El Poblenou obre una sala dedicada a l'obra més experimental, íntima i desconeguda del controvertit escultor la carrera del qual va quedar eclipsada per la seva intervenció a la Sagrada Familia

L'altra cara de Subirachs

Divendres, 26 de maig del 2017 - 22:24 CEST
EL PERIODICO
Quan estava en edat de jubilar-se, ja entrat en la seixantena, Josep Maria Subirachs (Barcelona 1927-2014) va emprendre l’obra més ambiciosa, que no vol dir més important, de la seva carrera: la construcció de la façana de la Passió de la Sagrada Família. Un encàrrec que va canviar la visió que hi havia de la seva carrera. I la va canviar per mal. Injustament. «Va ser una obra tan mediàtica i polèmica que va eclipsar la resta de la seva trajectòria, de manera que fa tres anys, quan va morir, tots els titulars de premsa feien referència a l’‘escultor de la Sagrada Família’ com si no hagués fet res més en la seva vida. Penso que és un gran error». Qui així s’expressa és Judit Subirachs, filla de l’escultor, historiadora de l’art i garant del seu llegat. I a partir d’ara, impulsora de l’Espai Subirachs.
 
Es tracta d’una sala de gairebé 300 metres quadrats que reuneix un centenar de peces de l’altra cara de Subirachs: «La menys coneguda, la més experimental i la més íntima», apunta la historiadora des del local del Poblenou (carrer de Batista, 6) que avui obre oficialment les seves portes. Ho fa de manera gratuïta i altruista, de moment. Així, durant el 2017 l’entrada serà sense cost; i a partir del 2018 ja es veurà, ja que la iniciativa és totalment privada i familiar. A les institucions se’ls va oferir el llegat a canvi que aquest estigués exposat. No hi va haver acord. Però Subirachs no vol fer retrets –«No és el moment»–, prefereix celebrar que ha complert amb la voluntat de l’artista i amb la promesa que li va fer al seu pare, decebut abans de morir pel fracàs que va suposar que la crisi s’emportés el projecte que tenia amb Caixa Penedès per fer un museu al carrer de la Princesa.
 
L'altra cara de Subirachs
L’objectiu de l’Espai Subirachs no és reivindicar l’artista, sinó redescobrir-lo. «Hi ha molta obra seva en l’espai públic. No és un desconegut però sí que la visió del seu treball és esbiaixada per l’encàrrec de la Sagrada Família i tot l’enrenou que va generar». Dir enrenou és quedar-se curt, ja que hi va haver fins i tot manifestacions en contra de la seva intervenció i les crítiques van arribar al grau d’insult. «Li va doldre que es confongués la crítica amb l’insult, la baixesa de l’insult i el menyspreu envers una persona que estava fent un encàrrec de la manera més honesta possible. I li va doldre que companys que havien lluitat amb ell durant el franquisme estiguessin a la manifestació contra la seva intervenció», explica Subirachs abans d’avisar que el que no vol és això, que «la Sagrada Família monopolitzi» la presentació d’un espai que busca «donar a conèixer altres subirachs». I és per això que a la sala no hi ha cap referència al temple de Gaudí.
 
Però el tema hi és, i és inevitable. «És l’escultor català més important de la postguerra, sens dubte, i va ser el primer informalista. Té molta obra de diferents períodes, però tot es concentra a la Sagrada Família, aquesta intervenció eclipsa una carrera molt llarga i prolífica», lamenta Artur Ramon, el seu galerista de tota la vida. «S’ha de revisitar la seva obra, no es pot tenir una mirada fragmentada sobre el seu treball, sinó que s’ha de veure des del principi fins al final per entendre que és un artista molt important que el temps posarà al seu lloc. En l’art es necessita perspectiva i tot encara és massa recent», reflexiona el galerista.

DEL NOUCENTISME A L’ABSTRACCIÓ

De la mateixa opinió és l’historiador de l’art, i autor de tres llibres sobre l’escultor, Daniel Giralt-Miracle: «La Sagrada Família no hauria d’eclipsar la resta de la seva carrera». Una trajectòria amb fites tan importants com «l’etapa inicial, que va del noucentisme a l’abstracció, el seu període més heroic i valorat, i que va suposar la iniciació del país en l’escultura abstracta amb la col·locació a l’espai públic d’obres com 'Forma 212' i 'Evocació marinera'. Va ser com Henry Moore, va obrir la porta als nous llenguatges escultòrics», sentencia l’historiador, que també destaca el seu domini de la tipografia i els seus altres molts períodes.
 
Totes les etapes es mostren ordenades cronològicament a l’Espai Subirachs: del noucentisme a la nova figuració, passant per l’expressionisme i l’abstracció. I totes presenten obres seleccionades pel mateix Subirachs. Són peces que l’escultor va retirar del mercat per tal d’exposar-les i acostar-les al públic. Es va quedar per al seu futur museu amb 500 obres, la majoria escultures però també dibuixos, gravats, medalles, tapissos i pintura. Se n’exposen 100, no hi caben totes, al Poblenou. L’emplaçament no és anecdòtic. Allà va néixer i d’allà se sentia.

divendres, 31 de març del 2017

El Saló del Còmic descobreix l'univers de Gaudí a través de la historieta

Saló del Còmic

El Saló del Còmic descobreix l'univers de Gaudí a través de la historieta

L'exposició és un recorregut pel còmic "Els fantasmes de Gaudí", obra d'El Torres i de Jesús Alonso Iglesias, un dels millors còmics publicats el 2016

Els mateixos autors publicaran el proper mes d'octubre a Dibbuks una història inspirada en Goya

| 31/03/2017 a les 18:37h
L'univers Gaudí, també protagonista del Saló del Còmic | Saló del Còmic
L’exposició Gaudí entre vinyetes permetrà als visitants al 35 Saló Internacional del Còmic de Barcelona conèixer l’obra del genial arquitecte a través de la historieta. La mostra és un recorregut pel còmic Els fantasmes de Gaudí, obra d'El Torres i de Jesús Alonso Iglesias, Premi a la Millor Obra del 2016 i publicat en català i castellà per l’Editorial Dibbuks.

L’exposició descobrirà el procés creatiu d’aquest còmic i alhora mostrarà diversos aspectes de l’univers d'Antoni Gaudí, un visionari de l’arquitectura, el disseny, el reciclatge, l’eficiència energètica, el co-working o la seguretat laboral. Gaudí entre vinyetes comptarà amb maquetes, eines i diversos objectes originals que complementaran el relat del còmic.



Jesús Alonso Iglesias i El Torres, autors de Els Fantasmes de Gaudí van enfocar la història cap al thriller en comptes de fer una biografia. Un cop de geni que ha comportat un gran reconeixement i prestigi als dos autors. Tot es desencadena quan l'Antonia, una caixera de supermercat, salva un home gran de morir atropellat i desencadena una sèrie de terribles esdeveniments als principals edificis construïts per Antoni Gaudí, on apareixen uns cadàvers amb unes mutilacions esfereïdores.

Dibbuks i l'aposta per Goya
 
Coberta de «Goya, lo sublime de lo terrible», de Dibbuks Foto: Dibbuks

Després de triomfar amb Gaudí, el duo del malagueny El Torres i el sevillà Fran Galán s'endinsaran en la vida i obra del pintor Francisco de Goya, que ha inspirat el còmic Goya. Lo sublime y lo terrible. L'obra, on el pintor interaccionarà amb personatges històrics com Manuel Godoy i la Duquessa de Alba, sortirà a l'octubre al segell editorial especialitzat Dibbuks

Segons detallava Ricardo Esteban, director editorial de Dibbuks en la roda de premsa de presentació, el còmic revisarà "el moment de bogeria i de pintures negres" de Goya, quan no sap si tot el que li passa en la seva ment és real o és imaginari. La història discorre sota una estètica "preciosista, goyesca i groga", omple de palaus amb aranyes penjant, i la seva publicació està prevista per al mes d'octubre, mentre el segell planeja el llançament –de moment posposat– de la faceta de Benito Pérez Galdós com a detectiu privat.


En la programació editorial de Dibbuks 2017, també hi destaca la "dramàtica i divertida" obra De tripas corazón, de Pozla, amb la història biogràfica de l'autor en la seva vivència com a pacient de la malaltia de Crohn. A l'abril, el segell publicarà Astrid Bromur. Cómo aniquilar al Ratoncito Pérez, de Fabrice Parme, una relectura sobre el famós ratolí, mentre que per a un públic una mica més gran, Dibbuks publicarà Valerosas, de Pénélope Bagieu, amb els dos lliuraments d'una sèrie de biografies de dones que "es van rebel·lar contra alguna cosa".

Una altra de les apostes destacades del segell serà el lliurament integral en un volum dels Dalton, d'Olivier Visoneau i Jesús Alonso, una obra que Esteban espera que tingui molt èxit. L'editor ha recordat que el passat mes d'octubre l'editorial Malpaso, amb seu a Barcelona, va adquirir el 70% de Dibbuks, una compra que s'ha fet efectiva aquest mes.
(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te membre de SócNació per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

dimecres, 22 de març del 2017

El final de la Sagrada Família

El final de la Sagrada Família

El final de la Sagrada Família

Les difícils relacions històriques entre el temple i l’Ajuntament dificulten la culminació de l’obra

"Oi que pels Jocs Olímpics hi va haver un acord pel qual administracions en mans de diferents partits van fer un pla de treball conjunt per les obres, que van suposar enderrocar moltes cases i traslladar milers de veïns? Doncs si llavors va funcionar, per què ara no es pot plantejar un pla d’acció similar per la Sagrada Família?” Esteve Camps, president delegat de la junta constructora del temple, ho diu, com una opinió personal, al final d’una llarga trobada en què ha insistit moltes vegades que l’aspecte urbanístic és un problema de l’Ajuntament i que ells prou feina tenen a acabar les obres al seu solar.
Un solar, cal dir-ho, que ha funcionat com un estat independent durant molts anys, fins al punt que a l’Ajuntament no hi havia entrat cap plànol fins aquest 2017. L’obra més emblemàtica de la ciutat, l’edifici més gran i que serà el més alt quan s’acabi la torre central de 172,5 metres s’ha fet sense que els inspectors municipals hagin revisat les obres. I això que avui fa 135 anys que es va posar la primera pedra. En tots aquests anys, les relacions entre el temple, propietat de l’arquebisbat de Barcelona, i els diferents consistoris municipals han variat en funció del seu color polític. Això no tenia gaire importància durant el franquisme, quan les obres es feien lentament a partir dels donatius dels fidels, però amb l’eclosió turística postolímpica la situació va canviar brutalment i les obres van patir una acceleració espectacular que va agafar la ciutat amb el pas canviat. L’objectiu de la junta és acabar tota la part arquitectònica el 2026, d’aquí nou anys, però encara no hi ha un pla clar sobre com culminar l’accés a la façana principal, que pot suposar l’enderrocament de pisos i la reubicació de centenars de persones.
“El problema és que els consistoris només duren quatre anys, i quan hi ha el canvi, el nou que arriba no vol saber res del que ha fet l’altre -explica Camps-. Els nous, i ho trobo lògic, volen estudiar el tema abans de prendre una decisió i, com que el tema és complex, quan ho tenen mig negociat hi ha un altre canvi”. Ell, de fet, explica que quan va accedir al càrrec fa sis anys, el seu antecessor, Joan Rigol, li va assegurar que ho tenia gairebé tot tancat amb el consistori socialista. Després, Camps va pactar un altre pla amb el govern municipal convergent, també fins a l’extrem que estaven a punt de convocar un concurs internacional. Però amb l’arribada dels comuns les negociacions han tornat a començar de zero. I aquí és on som.
Els comuns diuen que de moment el tema urbanístic i el planejament de la part afectada per l’accés a la façana de la Glòria “no és prioritari”. Aquest és el mantra. Mentrestant, això sí, s’han decidit a posar ordre finalment a la construcció. I és que el mite que la Sagrada Família no tenia llicència d’obres és cert, tot i que el 1885 es va demanar un permís a l’antic Ajuntament de Sant Martí de Provençals. No van obtenir resposta i per això la junta diu que les obres no són “il·legals” sinó que estan en una situació “anòmala”.
El novembre de l’any passat, l’Ajuntament i el temple van acordar crear una comissió tècnica de treball per “normalitzar” la situació amb un projecte d’obres que donés cobertura tècnica i jurídica a la llicència. Segons explica Janet Sanz, tinent d’alcalde d’Urbanisme, fins ara ja s’han fet dues sessions de la comissió, i els equips tècnics del consistori i de la junta estudien no només el procés per tenir la llicència sinó també l’estat dels treballs que s’estan executant actualment. “La voluntat compartida és trobar la millor solució tant per a la ciutat com per a la continuïtat de les obres”, diu Sanz.
“Quan tingui la llicència em diran què toca pagar, però cal tenir en compte que hi ha bonificacions en funció de l’acord amb la Santa Seu sobre la construcció de temples”, avisa Camps. El president delegat de la junta es revolta quan li recorden les acusacions que el temple no paga impostos. “Estem disposats a pagar tots els impostos que ens pertoquin per llei -diu-. Però l’IBI no l’hem de pagar perquè som una fundació, i l’IVA de les entrades tampoc perquè està ben clar a la butlleta que és un donatiu per a la construcció del temple, i això està certificat per l’Agència Tributària. El que sí que paguem és l’IVA de tot allò que venem a la botiga, i quan toqui pagarem la llicència”.
De fer-se càrrec del reallotjament dels veïns afectats tampoc no en vol sentir a parlar. Almenys de moment, fins que no hi hagi una negociació més clara sobre el tema. “És la Sagrada Família qui ha de tenir la iniciativa i moure peça si té interès a fer l’escalinata. Nosaltres, per ara, només ens centrem a regularitzar el tema de la llicència”, explica Montserrat Ballarín, regidora del districte i negociadora amb uns veïns que reclamen pacificar una zona aclaparada per l’allau de turistes. “La ciutat s’hi vol implicar i, encara que confiem en els arquitectes de la Sagrada Família, pensem que hi ha d’haver un control públic per part dels serveis tècnics municipals sobre el que està passant. I ara ells estan disposats a col·laborar”.
Qui els espera amb candeletes és Daniel Mòdol, el regidor d’Arquitectura que va comparar el temple amb una mona de Pasqua -un símil, d’altra banda, que ja havia fet el mateix Dalí-. Mòdol explica que les futures actuacions en el temple hauran de passar per una renovada comissió municipal de qualitat arquitectònica que serà vinculant. No serà retroactiva, però, i només se centrarà en el que es faci en el futur en un temple que, per a ell, ja fa molts anys que va deixar de ser de Gaudí.
Però tant si hi ha acord final com si no, les obres no s’aturaran. Això és segur. “Podem acabar l’edifici el 2026 si es manté el ritme actual d’ingressos -diu Camps-. I ho podem fer tot a casa nostra sense necessitat d’ocupar més espai. Seria un disbarat, perquè es perdrà la perspectiva, però la basílica podria funcionar perfectament”, afegeix. Quan li demanaven quan s’acabaria el temple, Gaudí deia que el seu client, Déu, “no té pressa”. Els seus representants a la Terra, però, ja fa temps que en tenen. I molta. I no sembla preocupar-los si la ciutat no hi arriba a temps.