dissabte, 27 de gener del 2018

L'escultor Francesc Fajula enllesteix una obra de més de 12 tones per a la Sagrada Família

L'escultor Francesc Fajula enllesteix una obra de més de 12 tones per a la Sagrada Família

Bona part del treball s'ha fet al taller de Sant Joan de les Abadesses i es preveu que a partir del març es col·loqui a la façana de la Passió del temple

| 27/01/2018 a les 10:53h
L'escultor Francesc Fajula amb l'escultura de l'àngel a mida reduïda. | ACN.
L'escultor i arquitecte Francesc Fajula, de Sant Joan de les Abadesses (el Ripollès), està enllestint un conjunt escultòric de més de 12 tones que li ha encarregat el Patronat de la Sagrada Família. Són quatre escultures de pedra d'uns 3 metres d'alt que representen el moment en què les tres maries visiten el sepulcre de Jesús i un àngel els anuncia que és buit perquè ha ressuscitat.



cultor i arquitecte Francesc Fajula, de Sant Joan de les Abadesses (el Ripollès), està enllestint un conjunt escultòric de més de 12 tones que li ha encarregat el Patronat de la Sagrada Família. Són quatre escultures de pedra d'uns 3 metres d'alt que representen el moment en què les tres maries visiten el sepulcre de Jesús i un àngel els anuncia que és buit perquè ha ressuscitat.

Bona part del treball s'ha fet al seu taller del Ripollès però actualment ja està finalitzant l'obra des de l'espai de picapedrers del temple barceloní. Es tracta d'un "conjunt escultòric fonamental" per a la façana de la Passió que connectarà amb la gran rosassa el·líptica de l'artista Joan Vila-Grau que representa la resurrecció. Està previst que les escultures s'instal·lin a partir del març.





El conjunt escultòric que està ultimant l'escultor i arquitecte Francesc Fajula és el del Sepulcre Buit de la Façana de la Passió. En ell, es representa el moment en què les dones, les tres Maries, visiten el sepulcre on han enterrat Jesús i un àngel els anuncia que ha ressuscitat. Al centre de l'escena, hi ha la cova del sepulcre (que no es veu) i al costat dret, l'Àngel damunt de la pedra rodona que tapava l'entrada. A més, situa Maria Magdalena al costat esquerra i en un primer pla, i més endarrere, les altres dues Maries (que conformen una sola peça) amb els pots d'ungüents a les mans.

Fajula explica que aquesta és una escena que de seguida el va atraure pels contrastos que presenta. D'una banda, perquè tot gira al voltant d'una absència (Jesús ressuscitat), i de l'altra, perquè compta com a taló de fons la gran rosassa el·líptica de l'artista Joan Vila-Grau que representa la resurrecció. Sobre aquest últim element, l'artista detalla que va veure clar que l'espai central de la seva escultura havia de quedar lliure per mostrar la rosassa de darrere "sense interferències" i situar les escultures a banda i banda.
 
Tres de les figures de Fajula a mida reduïda amb algunes de les maquetes de fons. Foto: ACN.

En un altre nivell, també ha jugat amb la dualitat entre foscor i llum. Així, la cova es representa com a un element fosc, lligat a la mort, que contrasta amb la llum i la vida representats per l'àngel i la rosassa. I just al mig de l'escena, un element clau: la mortalla de Jesucrist que penja verticalment de la cova, situada just al punt mig de la façana. Pel que fa als materials, les dones estan fetes amb pedra de Floresta (Lleida), mentre que l'àngel i la mortalla, de travertí, de tons més clars. El conjunt escultòric queda amagat parcialment per les columnes del cimaci, de manera que el visitant l'apreciarà movent-se per la vorera. El fet que sigui un conjunt per veure des de la distància ha fet que l'escultor hagi posat èmfasi en els "contorns i relleus" de les figures.

Una desena de maquetes

Fajula va començar a idear la posada en escena del sepulcre buit el 2014 amb maquetes en fang i plastilina a petita escala. Durant el procés creatiu, es van produir alguns canvis substancials, com ara que el sepulcre passés d'estar a la vista per finalment quedar amagat a la cova o també que l'àngel perdés les ales ajustant-se a la representació que Gaudí fa d'aquest personatge bíblic. En total, l'artista va elaborar nou maquetes a diferents escales abans no va arribar a la definitiva feta amb guix.

L'ajuda de la tecnologia

Per a l'elaboració d'aquestes grans escultures, Fajula s'ha ajudat de les noves tecnologies. L'últim model de guix, a escala 1/3, és el que s'ha escanejat en 3D i després s'ha tallat a la mida real a la pedra amb maquinària robòtica d'una empresa de Tarragona. D'aquesta manera, l'escultor acaba de perfilar la pedra manualment i es pot centrar en les textures i els detalls. "Sense aquesta tècnica d'escaneig hauria trigat molts més mesos; la tecnologia és extraordinària perquè t'allibera de l'esforç físic i et permet tenir més temps per pensar", afegeix Fajula. Actualment ja ha enllestit tres quartes parts del treball, i ja té pràcticament enllestides les dues dones i l'àngel. En les últimes setmanes s'ha centrat en Magdalena, que encara no està acabada. Ho està fent des del taller de picapedrers del mateix temple.

El quart encàrrec de la Sagrada Família

No és la primera vegada que Francesc Fajula dona forma a un encàrrec de la Sagrada Família. El primer va ser el Crist que presideix l'altar major del presbiteri (2010) seguit d'una gran escultura de Santa Escolàstica a l'absis (2013) i quatre relleus circulars de temes eucarístics que coronen la cúpula de la sagristia de ponent. Aquesta vegada, però, és l'obra més gran que fa per al temple. Els personatges fan uns 3 metres d'alt i en el seu conjunt superen les 12 tones de pes. Ja només el braç de l'àngel fa més d'1,6 metres aproximadament. "És una escena important perquè se situa a dalt de tot de la façana de la passió i al centre, dos elements de jerarquia en l'art".

Treballar per aquest temple tan emblemàtic és una "responsabilitat" però no ho viu com a una "càrrega feixuga". Per a aquest arquitecte i escultor, una de les coses més positives de l'experiència de treballar a la Sagrada Família es que ha après a relacionar-se i treballar amb molta més gent. I subratlla que el que fa no és una obra estrictament seva sinó que forma part del treball col·lectiu de totes aquelles persones que durant anys han contribuït a fer realitat una "idea genial" com la que va tenir Antoni Gaudí. Una obra, per altra banda, que ha seguit de prop. Recorda que des que va anar a Barcelona a estudiar els anys 60 "no passava un mes que no tragués el cap" per veure com evolucionaven les obres. Ja llavors l'atreia l'"originalitat" d'aquell projecte.

El Patronat de la Sagrada Família preveu que el Sepulcre Buit de Fajula estigui col·locat a partir del març i s'hi refereix com a un "conjunt escultòric fonamental" per a la façana de la Passió.

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

dijous, 18 de gener del 2018

Antoni Gaudí, la casa Vicens i les aigües de Santa Rita.

EL BLOC DE JOAN JOSEP ISERN

Vilaweb

Antoni Gaudí, la casa Vicens i les aigües de Santa Rita.

EL 

Des de mitjans de novembre es pot visitar al carrer de les Carolines, molt a prop de la plaça Lesseps, la Casa Vicens, feta per Antoni Gaudí entre 1883 i 1885, (va ser el primer edifici que va construir).
És una obra que, tot i estar inclosa en el catàleg del Patrimoni de la Humanitat de la Unesco, no és gaire coneguda pel fet, per una banda, d’estar situada en una zona del barri de Gràcia discreta i allunyada dels fluxos turístics i, per l’altra, perquè la majoria del temps ha estat habitada per particulars que han respectat l’edifici, tant la part exterior com la interior, cosa que no sempre passa.
Fa uns anys la banca andorrana MoraBanc va comprar la Casa Vicens i ara, després d’una restauració summament acurada que encara no està acabada del tot, obre les portes al públic i ens posa a l’abast una important aportació a la nostra riquesa cultural.
Gràcies als Amics del MNAC (quina gran pensada vàrem tenir quan ens en vàrem fer socis!) el dissabte passat l’A. i jo vàrem gaudir d’una vista comentada a l’edifici. Una experiència que us recomano i per poder accedir a la qual trobareu aquí totes les dades necessàries.
Malgrat la seva condició d’obra primerenca, a la Casa Vicens trobem totes les claus que després varen fer de Gaudí el geni universal que tots coneixem. Potser encara no del tot en la concepció estructural de l’edifici, però sí pel que fa a la decoració dels interiors. L’encàrrec que el corredor de Borsa Manuel Vicens li va fer al seu amic Antoni Gaudí els primers anys de la dècada dels vuitanta del segle XIX era la construcció de la seva residència d’estiu a la vila de Gràcia, aleshores separada de Barcelona.
Es tracta, doncs, d’un projecte en el qual aquell criteri tan gaudinià d’integrar la naturalesa en l’arquitectura es desenvolupa a ple rendiment i amb notable encert. I més encara en una casa que estava complementada per un extens jardí  –del qual, ai las, ara ja no queda res–  que va influir de manera molt notable en la manera com Gaudí va concebre algunes de les seves solucions a l’hora de projectar els detalls constructius de l’edifici.
No vull allargar-me en una descripció que mai podrà substituir el plaer visual de la visita. Només voldria remarcar, per si us serveix quan us decidiu a visitar la Casa Vicens, quatre o cinc coses que em semblen interessants.
La primera és l’espectacular escala blanca central projectada pels arquitectes que han dirigit la restauració  —Martínez Lapeña, Torres i Garcia  que serveix d’element de separació entre la part de la Casa Vicens projectada i construïda per Gaudí el 1883 i l’ampliació de 1925 feta per Joan Baptista Serra de Martínez, que va actuar seguint les directrius d’un Gaudí en aquells moments centrat de manera exclusiva en la construcció de la Sagrada Família.
La segona, conseqüència de l’anterior, és la intel·ligent manera com s’han diferenciat la part gaudiniana de l’edifici i la de 1925. Una separació que no només és visual, sinó també funcional.
La tercera cosa que vull aportar és un elogi als propietaris actuals del monument que, conscients de la seva ubicació i de les característiques de la Casa Vicens, han volgut oferir al visitant un Gaudí sense presses ni aglomeracions, cosa ben d’agrair vistos els casos d’altres obres de l’arquitecte. Les visites es limiten a un màxim de 60 persones cada hora i a un total de 500 al dia. El personal que té cura de les diferents estances no es limita a fer de vigilant sinó que està preparat per atendre qualsevol consulta que se li formuli i els espais es mostren diàfans, sense mobles en la majoria dels casos. Uns mobles que, d’altra banda, no serien pas els originals.
La quarta és un fet que a mi, que conec una mica per dintre el món de la construcció i de l’arquitectura, m’admira. Em refereixo a la sort que va tenir Antoni Gaudí amb els seus clients en el sentit que varen donar carta blanca a tots els seus deliris creatius i conceptuals des de la seva primera obra. Coneixem de sobres el cas dels Gúell, però no tant el de Manuel Vicens que va donar llibertat absoluta  –i pela llarga–  a tot el que sortia de la fèrtil imaginació del seu arquitecte. Vaja… que clients com aquests fa molts anys que ja no en queden.
La darrera consideració és molt personal, però si la poso aquí és perquè crec que pot ser extensiva a molts dels qui em llegeixin: la zona on està ubicada la Casa Vicens és molt rica en aigües subterrànies provinents de la serra de Collcerola que en algun cas sembla que tenen propietats medicinals. Va ser per això que fins al 1963 en la cruïlla del carrer de les Carolines amb l’avinguda del Príncep d’Astúries (*) hi havia el “manantial de agua de Santa Rita” (aquest) que estava dintre del jardí de la finca i que comercialitzava l’aigua de la font convenientment embotellada. I no només això: cada 22 de maig, festa de Santa Rita, la Casa obria les portes al consum de franc de tots els visitants del barri.
L’A. recordava vagament que de petita hi havia anat algun any amb la seva àvia i sembla ser que els nous propietaris  –els andorrans de MoraBanc—  tenen previst de fer alguna activitat que evoqui aquell costum popular el dia de Santa Rita.
Jo, de moment, el primer que he fet és anotar a l’agenda la data del proper 22 de maig, un dimarts, per anar-hi amb l’A. i veure què hi fan. Si val la pena (i Nostre Senyor ens dóna corda fins aleshores) ho explicaré aquí mateix.
Amén.
———————————————————————————
(*) Un nom de carrer amb unes reminiscències borbòniques poc desitjables que, tal com explica l’amiga Roser Giner en el seu comentari d’aquí sota, caldrà substituir ben aviat pel nom de tota la vida: Riera de Cassoles.