Urquinaona: el divorci de les elits / ÀLEX SANTALÓ
Els
disturbis van portar al pànic els empresaris, que fins passats deu dies
no van donar resposta a una crisi en què el Govern els va girar
l'esquena
99 anys i
sis mesos de presó. L’aclaparadora força d’aquest sumatori es va
escampar el 14 d’octubre del 2019 a partir de les 9.24 hores del matí i
va encendre arreu de Catalunya una metxa de ràbia. En aquell moment era
impossible de saber on portava la metxa ni què era el que acabaria
esclatant.
El resum podria ser aquest: protestes
violentes a totes les capitals catalanes; marxes a mig Catalunya; talls
de carretera generalitzats; una vaga general que va incloure el
tancament patronal i una nova manifestació multitudinària. I, per
descomptat, més de 600 ferits, 13 dels quals van requerir
hospitalització (dos d’aquests en estat molt greu i quatre que van
perdre un ull); dos centenars de detinguts, prop de 300 vehicles
policials danyats; i, només a Barcelona, un miler de contenidors cremats
i destrosses per valor de més de dos milions d’euros. Les xifres donen
la mesura de l’abast dels fets d’Urquinaona, que es van allargar durant
tota la setmana.
Però al balanç de danys caldria
incloure-hi un últim element: els ponts entre les administracions i
l’alt empresariat barceloní, que es van dinamitar. Aquells dies de
psicosi empresarial van portar altres conseqüències: un sopar de gala on
l’etiqueta es va perdre, una reunió secreta, missatges telefònics
carregats de dramatisme i absències de destacats empresaris. Anem a
pams.
Els grans despatxos de Barcelona van començar a
comprendre que difícilment s’escaparien de l’onada d’indignació aquell
dilluns dia 14 al migdia. A les 13.04, un tuit del compte del Tsunami
Democràtic era explícit: “Objectiu: aturar l’activitat de l’aeroport de Barcelona”.
A Aena l’anunci no la va enganxar desprevinguda. “Hi havia preparat un
dispositiu especial i hi havia molta atenció al que pogués passar i si
l’aeroport estava al punt de mira, tal com va resultar ser”, explica una
portaveu.
El dispositiu l’integraven
la directora de l’aeroport, Sonia Corrochano, els directors
d’operacions, comunicació, seguretat i comercial, més la seguretat
habitual de l’aeroport, integrada per Mossos, Guàrdia Civil i Policia
Nacional. Aquell dia al Prat també hi havia Maurici Lucena, president
d’Aena, acompanyat del seu director general, Javier Marín, i del seu cap
de gabinet. Aquest comitè de crisi va assistir amb estupefacció a les
primeres imatges del col·lapse de trànsit cap a l’aeroport i a la
situació insòlita de les columnes de manifestants caminant en direcció a
la terminal T1 del Prat, una recorregut que des del centre de Barcelona
supera els 13 quilòmetres de distància.
En efecte, l’aeroport es va omplir i els primers xocs entre manifestants i policia no van trigar a arribar.
Impactants imatges de violència van inundar les pantalles dels telèfons
mòbils de mig país. Aena començava una tensa cursa operativa. Si la
iconografia del dia la componen els enfrontaments entre manifestants i
agents dins de les terminals enmig de turistes despistats, carretons de
maletes volant al buit i milers de persones congregades a la principal
infraestructura de Catalunya, rere bastidors Lucena, amb la seva guàrdia
de corps, estava en constant contacte telefònic amb el ministre de
Transports, José Luis Ábalos, i el secretari d’Estat, Pedro Saura, amb
una premissa clara: que no s’aturés l’aerroport.
I, de
fet, l’empresa pública es va apuntar una gran victòria de la qual es va
guardar molt de presumir: “Les operacions no es van aturar en cap
moment, perquè es va traslladar l’operativa a la T2”. En aquell dia de
multituds i violència, només es van cancel·lar 110 vols,
mentre el 87% de les operacions es feien sense incidències. A Lucena li
va quedar el record de la inquietud d’aquelles hores i unes imatges que
li van “doldre” perquè es van produir, a més, a la seva ciutat natal.
Amb tot, passades les nou del vespre, el Tsunami desconvocava la
protesta. Una estona més tard, el comitè de crisi d’Aena es dissolia. La
ràbia dels manifestants havia quedat palesa i hi havia pocs dubtes que
allò seria només un pròleg.
La casualitat va voler que
l’endemà, dia 15, fos Santa Teresa d’Àvila. Aquesta és una data clau
del món cultural, polític i també empresarial català, atès que Teresa
era el nom de la dona de José Manuel Lara, fundador de l’influent Grupo
Planeta. I, per tant, és el 15 d’octubre quan se celebra la gala dels
premis Planeta. Com es diu en alguns cercles, “allà, qui no hi és, no
existeix”. Malgrat que hi va haver rumors de cancel·lació durant el dia,
la cita es va mantenir i al vespre una imponent processó de VIPs va
pujar a Montjuïc per plantar-se al MNAC i assistir a la gala tot i
l’ambient enrarit que es respirava a la ciutat.
No va ser una gala més. Perquè, mentre Javier Cercas rebia el guardó,
les protestes davant la delegació del govern espanyol a Catalunya
desembocaven en una nit de violència amb espectaculars imatges
d’incendis en ple Eixample barceloní. Al MNAC, mentre els més de 900
convidats atacaven l’esfera de quinoa reial amb salmó fumat i el tronc
de rap amb espàrrecs, els telèfons mòbils van començar a treure fum. “Va
ser acollonant. Em van començar a passar imatges i hi va haver pànic de
veure allò a Barcelona”, explica un expolític que va assistir a l’acte.
La gent va començar a aixecar-se de taula per compartir les fotos. “Era
un desgavell”, afegeix, i recorda que la taula on era Javier Godó,
president del Grupo Godó, es va omplir de destacats empresaris que
comentaven les imatges.
Allò va ser acollonant; quan vam veure les imatges hi va haver pànic”, diu un assistent al Premi Planeta
Entre
els assistents hi havia els presidents del Congrés i el Senat, la
vicepresidenta del govern Carmen Calvo o els expresidents de la
Generalitat José Montilla i Artur Mas. Per part del món empresarial hi
van assistir Josep Sánchez Llibre, Àngel Simón, Joan Rosell, Javier
Faus, Jaume Guardiola o Enric Lacalle. Però també hi va haver absències.
El govern de la Generalitat no va voler anar-hi pel context de la
sentència i pel posicionament frontalment contrari al Procés del grup
dels Lara. Per si els protocols d’aquest sopar de gala no havien quedat
prou violentats amb aquesta absència institucional i el tumult causat
per les imatges dels focs a l’Eixample, l’alcaldessa de Barcelona, Ada
Colau, va marxar a mig sopar per la gravetat dels fets que estaven
passant.
La nit va suposar un abans i un després. En una certa Barcelona començaven dies de pànic.
La
desena de fonts empresarials que han participat en aquest reportatge
amb la condició de l’anonimat recorden que des d’aquell dimecres els
telèfons van treure fum. A l’habitual preocupació del sector hoteler
(lobi habituat a fer posicionaments catastrofistes) s’hi sumava un
factor més de fons: el fet que una sèrie de despatxos acostumats a
trucar directament al mòbil a consellers, presidents de la Generalitat,
ministres i presidents del govern central no tenien ara un interlocutor
polític a qui transmetre la seva incomoditat.
Aquell
matí, Foment del Treball, la gran patronal catalana, feia un comunicat
en què apel·lava al “diàleg” i a recuperar “l’ordre” a les ciutats
catalanes, i recordava “els riscos per a l’activitat econòmica i la
projecció internacional de Barcelona” que tenien els dos dies
consecutius de dures imatges de violència. Però només una estona més
tard apareixien als telenotícies imatges del president de la
Generalitat, Quim Torra, en una de les marxes per la llibertat que des
d’aquell dia transitaven Catalunya. Torra ho feia, a més, en companyia de Juan José Ibarretxe, un altre vell enemic de l’establishment.
La presència de Torra
en aquell tall de carretera va fer palesa la distància de l’ara ja
expresident respecte de l’alt empresariat barceloní, una distància que
ha anat en augment des de les lleis de desconnexió del setembre del
2017: “El tracten com a un no ningú, i això que saben que és un bon home
i que té familiars propers malalts”, lamenta un destacat directiu
català. El cert és que la contundència de la sentència als líders
polítics i socials de l’1-O havia tallat línies de comunicació tant amb
Esquerra com amb els postconvergents.
Qui són els
directius que integren el Gothaempresarial barceloní? Les fonts
consultades repeteixen un sintagma que, de fet, ja estava en hores
baixes pel que fa a la seva activitat: el fòrum Pont Aeri. Aquest lobi,
que agrupa empresaris madrilenys i catalans i advoca per l’entesa entre
Catalunya i Espanya, ha tingut en l’última dècada com a principals
representants al Principat empresaris i directius com Isidre Fainé, Joan
Maria Nin o Gonzalo Gortázar (La Caixa), José Manuel Lara o Josep
Crehueras (Planeta), Josep Oliu (Banc Sabadell), Isak Andic (Mango),
Enric Lacalle (Saló de l’Automòbil), Javier Godó o Carlos Godó (Grupo
Godó), Luis Conde (Seeliger & Conde), Àngel Simón (Agbar), Joan
Rosell (CEOE), Joaquim Gay de Montellà o Josep Sánchez Llibre (Foment),
Salvador Alemany o Manuel Torreblanca (Abertis), Salvador Gabarró o
Francisco Reynés (Gas Natural), Marc Puig (Puig), Emili Cuatrecasas o
Rafael Fontana (Cuatrecasas), Josep Maria Xercavins (Teleno), Sandro
Rosell (en el seu dia president del Barça), Alberto Palatchi (Pronovias)
o Antoni Brufau (Repsol), entre d’altres.
¿On van
dirigir les seves trucades i gestions en aquells dies de nervis, sabent
que la porta de la Generalitat estava tancada? A una figura que es va
fer gegant entre la societat civil catalana: la de Josep Sánchez Llibre,
president de Foment del Treball. “La imatge de Barcelona en flames va
provocar pànic. No hi ha res que afecti més la confiança, el turisme i
la inversió que veure cada dia la ciutat així”, expliquen a l’ARA des de
l’entorn de Sánchez Llibre. “Hi va haver psicosi empresarial i tothom
es va adreçar a Foment. Ens deien «poseu-vos al capdavant d’això i
pareu-ho d’una punyetera vegada»”.
Aquells dies van
ser frenètics per a l’expolític d’Unió. Des del seu entorn expliquen
que les seves trucades a la Generalitat -el seu interlocutor va ser el
vicepresident i conseller d’Economia, Pere Aragonès- van ser constants.
“Els deia «prou, que això se’n va a fer punyetes»”. Però a Foment
aquells dies van constatar dues coses: que la indignació ciutadana no es
podia aturar des dels despatxos, i també que una tradició secular
catalana seguia plenament vigent: “Aquí hi ha el costum de no donar la
cara, i les hòsties… doncs per a Foment”. Sánchez Llibre també va ser
l’encarregat aquells dies d’estar en permanent contacte amb el president
del govern espanyol, Pedro Sánchez.
Per afegir llenya
al foc, aquella nit la violència es va repetir i encara amb més
virulència: es va arribar als 400 contenidors cremats, plusmarca de la
setmana. Una idea torbadora començava a formar-se als caps dels
ciutadans de mig Catalunya, incloent-hi els principals empresaris del
país: que en qualsevol moment hi podia haver un mort i que, si això
passava, la situació es descontrolaria del tot.
Aquesta
preocupació es va plasmar en un SMS: “No és la independència, és la
revolució”, deia el missatge d’un d’aquests destacadíssims empresaris.
“La preocupació era general. Quan la situació és inestable i gestiones
temes econòmics, t’has de preocupar”, explica un d’aquests directius.
“Estaven aterrits. Porten tota la vida dient que hi haurà violència i,
quan n’hi va haver, van reaccionar amb pànic”, afegeix un altre executiu
que va viure les trucades en primera persona. Una tercera veu matisa
aquest sentiment: “Sabíem qui estava al darrere del Tsunami Democràtic, i
allò ens va donar una certa tranquil·litat”, reflexiona ara, sense
entrar en més detalls.
“No és la independèn cia, és la revolució”, escrivia per SMS un destacat empresari aquells dies
El
dijous, les trucades entre els primers executius catalans es van
redoblar, amb la frustració que els canals de comunicació amb Palau
seguien tallats. “Hi havia la sensació que la cosa podia anar pel
pedregar i que no hi havia ningú al pont de comandament”, expliquen des
d’una influent empresa catalana. “La impressió que teníem és que [el
conseller d’Interior, Miquel] Buch ho volia aturar, però que el
president… El president venia de l’activisme”.
El dia
quedaria en la memòria d’una setmana de por i confusió per la
convocatòria ultra a la nit i els xocs entre manifestants unionistes i
independentistes al centre de la ciutat. Potser va ser el dia que es va
estar més a prop d’una tragèdia personal. Menys conegudes, i ja en el
terreny de l’anècdota, van ser les escenes que es van viure aquella
tarda a l’escola de negocis Esade, on en una mateixa aula hi van
coincidir estudiants que després de classe s’havien citat per anar a les
concentracions; uns, a les que arrencaven a la plaça Artós, feu de
l’unionisme, i els altres a les del Tsunami Democràtic.
Divendres: vaga general.
La fàbrica de Seat a Martorell va parar de funcionar, fet insòlit, i
els càlculs apunten que l’activitat de Mercabarna va ser de només el
15%. Un elevat nombre d’empreses van fer tancament patronal en rebuig de
la condemna als presos polítics. A més, a la nit es van desencadenar
els xocs més violents entre manifestants i policia: va ser la batalla d’Urquinaona,
que va deixar destruïda aquella zona del centre de Barcelona. De nou,
es va vorejar la tragèdia: hi va haver més de 150 ferits, amb tres
persones que van perdre un ull, i un total de 83 detencions. No es va
lamentar cap víctima mortal.
El nerviosisme va
ser tan gran en l’elit empresarial que es va organitzar d’urgència una
reunió privada a la seu de Foment del Treball on s’hi van reunir els més
destacats directius i empresaris del fòrum Pont Aeri i que es va
convocar amb màxima discreció. Sense càmeres ni micros, van expressar la
seva preocupació i van preguntar-se què podien fer-hi. La veu del comte
de Godó va ser una de les més clares en el conclave. Va prendre la
paraula per dir que la burgesia de Barcelona “havia de sortir i dir
alguna cosa” perquè “no podia ser que cada nit es cremés el centre de la
ciutat i no es digués res”, expliquen fonts presencials. A més, va
puntualitzar, “el missatge s’havia de fer mirant enfora”. Enfora,
esclar, era Madrid.
En aquella reunió privada hi va
haver consens per fer un acte unitari, però hi va sorgir un nou
problema. “Ningú no hi volia posar casa seva”, diu un alt executiu
català en referència a les seus de les companyies on es podia celebrar
un acte d’aquelles característiques, “per no rebre bufetades de l’opinió
pública”. “Sánchez Llibre va ser llest -recorda un altre assistent- i
es va oferir a fer-lo al Foment del Treball mateix”.
És
probable que la resposta dels empresaris en aquella setmana hagués
estat menys dubitativa i més ràpida si Isidre Fainé, president de La
Caixa i reconegut com la figura amb més poder de Catalunya, i Josep
Oliu, president del Sabadell, haguessin estat presents aquells dies a
Barcelona. Però, segons han confirmat a l’ARA diverses fonts, cap dels
dos eren en terres catalanes.
Havien marxat a Amèrica.
Segons fonts de La Caixa, Fainé va treballar amb normalitat els dies 14
i 15 i va volar a Washington el dia 16 per assistir a unes jornades del
World Saving Banks Institute, organització que presideix. Aquest acte,
apunten, “el tenia planificat des de feia mesos”. Oliu també va volar a
Amèrica i el dia 14 ja era fora. Va marxar per ser a Mèxic, primer, per
inaugurar el “nou rètol a l’edifici corporatiu de Ciutat de Mèxic”,
segons la nota de premsa publicada pel banc aleshores, i a Washington,
després, a la trobada anual de l’FMI. Un portaveu oficial del Sabadell
ha puntualitzat que Oliu assisteix cada any a les jornades des de fa més
de deu anys.
Però hi ha versions confrontades sobre
l’objectiu real d’aquells viatges. “Els van fer per prudència, per no
ser aquí, assessorats pels seus caps de seguretat”, han explicat fonts
financeres. En el cas d’Oliu, apunten que “la decisió de marxar la va
prendre ell, que es va buscar una agenda fora; va ser un alleujament”,
asseguren fonts financeres. “Hi ha molts departaments de seguretat que
juguen amb la por”, afegeixen aquestes veus, “i en aquell moment ho van
fer”. “Tothom s’ha de reivindicar davant dels presidents, i molts
d’aquests departaments, creats en l’època d’ETA, ara estan
sobredimensionats i s’han de fer valer”, especifiquen, i indiquen que
des de seguretat van exagerar l’amenaça que suposava la publicació de la
sentència. Són, per cert, els mateixos departaments d’empreses de
l’Íbex-35 que han propiciat que en els últims temps es produïssin
escenes grotesques en reunions dels CDR o d’Arran: “En algunes
assemblees, entre nosaltres, el CNP, el CNI i els Mossos hi ha més talps
que activistes”, diu rient el directiu d’una important empresa.
/ Àlex Santaló
Amb tot, l’impacte
psicològic d’una setmana de violència, amb un divendres especialment
cruent, va ser important. I aquell dissabte el president Torra i el
vicepresident Aragonès van fer una compareixença conjunta per demanar la
fi de la violència i reclamar diàleg. Per la seva banda, el president
de la Cambra de Comerç, Joan Canadell, independentista i proper a Carles
Puigdemont, demanava desplaçar les protestes lluny del centre de
Barcelona.
A Catalunya el diumenge 20 d’octubre
començaven a apagar-se les brases de la indignació i s’hi restablia una
certa normalitat. Aquell dia l’hiperactiu Sánchez Llibre arrencava un comunicat conjunt
entre les dues principals patronals (Foment i Pimec) i sindicats (CCOO i
UGT) que feia una crida a “restablir els espais de convivència i
cohesió social que facilitin un clima idoni per al diàleg i la
negociació”. Els disturbis nocturns (es van deixar bosses d’escombraries
davant la Delegació del govern espanyol) van ser d’una dimensió molt
menor i tot semblava encarat perquè la nova setmana s’iniciés amb
normalitat.
Amb les aigües ja calmades, aquell
dimecres, dia 23 d’octubre, els empresaris donaven per fi la seva
resposta a la tempesta. Josep Sánchez Llibre, des de la seu de Foment
del Treball, presidia en companyia del líder de Pimec, Josep González,
un acte que va tenir enorme cobertura mediàtica i la presència massiva
de la Barcelona empresarial, i on es va reclamar “negociació, transacció
i acord”. També s’hi va proclamar que corresponia “a la classe
política, i no a la justícia” la resolució del conflicte. Canadell, que
no va signar el document, va manifestar que hi estava d’acord “en més
d’un 80%”. Era la prova que les ferides es començaven a tancar.
Un any després,la
violència no ha tornat a encendre’s a Urquinaona. Els contenidors no
cremen per desenes i no hi ha dures escenes quotidianes de detencions i
violència. Però aquell divorci profund es manté. Els grans empresaris i
els polítics no s’han tornat a mirar amb els mateixos ulls.
“L’Ajuntament està molt lluny de les empreses. L’únic contacte, molt de
tant en tant, el tenim amb [el primer tinent d’alcalde, Jaume]
Collboni”, diu un veterà directiu. “I la Generalitat tampoc hi és”,
assegura, un raonament que reforça amb un exemple: “Jo ara no sé amb qui
dinar si tinc un problema: abans podia anar amb el Pujol, amb el Macià
[Alavedra], amb el [Miquel] Roca, amb el [Joaquim] Molins o amb el
[Artur] Mas. Però ara, amb qui vaig?”, es pregunta.
“Abans si tenia un problema dinava amb el Pujol, el Mas, el Roca; ara, ¿amb qui dino”, diu un directiu
Un
altre directiu se suma a aquesta tesi: “Amb altres governs hi havia un
terreny de joc, i dins del terreny de joc podies ser més de dretes o més
d’esquerres, però es respectaven les línies vermelles que ara s’han
sobrepassat”.
L’ARA ha traslladat a l’expresident
Torra aquestes opinions, però no n’ha obtingut cap resposta. Un portaveu
de vicepresidència sí que va afirmar que “el Govern va mantenir
contacte regular amb el sector econòmic” durant aquells dies, i va
apuntar al paper de la consellera Chacón amb les empreses, que després
ella compartia amb Torra i Aragonès. “El vicepresident -afegeix aquesta
veu- va mantenir contacte amb els agents socials”. L’aleshores
consellera d’Empresa, Àngels Chacón, no ha volgut comentar aquells fets.
No
obstant, els dramàtics fets d’octubre van tornar a posar de manifest
una realitat que sovint s’oblida: que l’alt empresariat català té un
biaix marcadament espanyolista, tant per ideologia com per estar a prop
del poder real. Aquest factor no és neutre a l’hora d’acostar posicions o
de mostrar empatia davant una sentència com la dels nou condemnats el
14-O. “L’empresariat és tan transversal com la societat, però si vas a
l’elit, a dalt de tot, és com dius”, admet un destacat empresari català.
Un
exemple palmari arribava setmanes després d’aquelles jornades
d’aldarulls. Grups de particulars de la zona alta de Barcelona encetaven
campanyes per regalar cistells amb productes delicatessen
a la Policia Nacional en reconeixement pel seu paper durant les
protestes. Entre els seus impulsors, el veterà president català d’una
empresa de l’Íbex-35. Detalls com aquest, apunten les fonts consultades,
també han de ser considerats a l’hora d’entendre l’aparatós divorci de
les elits que va segellar-se a Urquinaona. -
Detingut a l'exili i sense dret a defensa: anatomia d'una farsa de judici
80 anys de l’afusellament de Companys
Sílvia Marimon
Companys, retratat per Pedro Urraca a Hendaia ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA
El 15 d’octubre del 1940, a dos quarts de set del matí, al fossar de Santa Eulàlia un piquet d’afusellament acabava amb la vida del president de Catalunya, Lluís Companys.
Aquell dia portava un vestit molt senzill, de color blanc. Calçava
espardenyes perquè les tortures li havien deixat els peus molt inflats i
li era impossible posar-se unes sabates. Es va fumar l’última cigarreta
i, mentre anava cap al piquet, es va treure les espardenyes perquè
volia morir trepitjant terra catalana. Enmig d’un gran silenci va cridar
“Per Catalunya!”, i va caure a terra, mort. Han hagut de passar 80 anys
perquè el govern espanyol faci un primer pas per declarar nul aquell
judici: l’esborrany de l’avantprojecte de la nova llei de memòria
–a la qual li queda un llarg recorregut abans de ser aprovada– declara
il·legítims el Tribunal de Repressió de la Masoneria i el Comunisme, el
Tribunal d’Ordre Públic i els Tribunals de Responsabilitats Polítiques i
els consells de guerra. L’avantprojecte també explicita que són
il·legítimes i nul·les, per forma i fons, les condemnes i sancions
dictades per motius polítics, ideològics o de creença durant la
dictadura. El Parlament català ja va declarar nuls els judicis
sumaríssims el 2017 i, per tant, el judici de Companys.
Ara bé, al
marge de les polítiques reparadores que s'han impulsat els últims anys,
el fet és que tant la detenció com el judici de Companys van estar
plens d’irregularitats i absurditats. Aquestes anomalies –que tot seguit
analitzem– permeten afirmar que, fins i tot amb la legalitat vigent del
moment, va ser un judici il·legal des de tots els punts de vista.
Companys i la seva esposa Carme Ballester en un viatge que van fer a París durant la Guerra Civil.Josep Brangulí
3 d'agost de 1939
S'inicia el procés contra Companys, se'l difama i se'l condemna sense haver-lo escoltat
La
Guerra Civil no va acabar fins a l’abril de 1939, però molts dies
abans, el 9 de febrer de 1939, Franco ja va aprovar la Ley de
Responsabilidades Políticas. “S’instaura tot un sistema judicial
específic i un procediment jurídic capgirat i arbitrari en què es pot
condemnar sense proves i sense presumpció d’innocència. Un sistema
contrari al Codi Penal de 1932 i a la llei d’enjudiciament criminal”,
diu el jurista i professor de ciències polítiques de la UB Raül Digón.
Un expedient destacat que va fer públic el nou Tribunal Regional de
Responsabilitats Polítiques (TRRPC), integrat per un cap de l’exèrcit,
un funcionari de carrera judicial i un militant de Falange Española, va
ser el de Lluís Companys. Es va publicar al Butlletí Oficial de la Província de Barcelona
el 3 d’agost de 1939 i explicitava que totes les persones que poguessin
oferir informació sobre la seva conducta política i social o sobre els
seus béns estaven obligades a posar-ho en coneixement del jutjat.
S’iniciava un procés contra una persona desapareguda contrari als
preceptes del dret ordinari.
“En el cas de Companys, els
continguts calumniosos dels principals informes recopilats per
blasmar-lo a l’expedient del TRP són notòriament greus i difamatoris”,
detalla Digón. Així, per exemple, l’alcalde de Barcelona, Miquel Mateu,
afirmava que Companys, abans de ser president, era “abogado de
pistoleros del sindicato único de la FAI”, i el descriu com un
“directivo de las masas rojas”. La Guàrdia Civil va informar de tots els
seus estalvis i assegurava que era “una persona execrable en todos los
conceptos y nefasto para la Nación”. La Prefectura Superior de Policia
anava més enllà i difamava el president dient que va fer de proxeneta:
“En plan de despreciable chulo obligar a su amante a prostituir a sus
tres hijas adolecentes”. La sentència del TRP es va fer pública al BOP
el 18 de desembre i la resolució parlava de fets provats. Sense haver
parlat mai amb el president català, se’l va condemnar i se li van
requisar tots els béns. Aquest va ser el primer procés contra Companys.
El següent va ser el consell de guerra que el va sentenciar a mort. Hi
va haver un tercer procés obert pel Tribunal Especial per a la Repressió
de la Masoneria i el Comunisme que va ser sobresegut per la defunció de
l’acusat.
Companys, retratat per Pedro Urraca a HendaiaARXIU NACIONAL DE CATALUNYA
13 d'agost de 1940
Detingut i "segrestat" per la policia alemanya i un agent franquista
Sis
agents van detenir Companys a la casa de La Baule (a la zona ocupada
pels alemanys de la Bretanya francesa), on vivia exiliat, el 13 d’agost
de 1940. En van ser testimoni la seva dona, Carme Ballester.
Dos dels homes anaven vestits de civils i quatre amb uniforme de soldat
alemany. Segons va relatar Ballester, van entrar amb les metralletes a
la mà i ho van regirar tot buscant diners. Dins d’un calaix hi van
localitzar 70.000 francs. “Llavors ja van començar a estar contents de
la troballa, seguit s’ho posaren a la butxaca, també es van emportar
tots els documents que van trobar”, explicava Ballester en una carta que
l'historiador Joaquim Aloy va localitzar a l'Institut Internacional
d'Història Social d'Amsterdam. El personatge clau en la detenció de
Companys va ser el policia franquista Pedro Urraca, que vigilava
Companys des de la seva arribada a París i tenia la complicitat dels
col·laboracionistes francesos.
“Va ser un segrest”, diu
l’historiador Oriol Dueñas. Companys era un exiliat polític a França
però no es van respectar els acords d’extradició perquè això hauria
volgut dir que s’havia d’obrir un procés judicial. “És per aquest motiu
que el van fer passar per Hendaia, que era zona ocupada pels nazis, i no
per la frontera catalana”, diu Dueñas.
La fitxa policial que li van fer a Lluís Companys mentre va ser als calabossos de la direcció general de Seguretat a MadridArchivo Histórico Nacional
25 d'agost de 1940
Les presses de Serrano Suñer perquè Companys fos lliurat sense dilacions
Urraca
va ser l’agent que va acompanyar Companys fins a la frontera. En els
seus informes, Urraca explicava que el president català estava angoixat
per la desaparició del seu fill, en Lluïset, que estava reclòs en un
centre mental, i que l’havia vist molt “envellit”. De La Baule, Companys
va ser traslladat a la presó de La Santé (París), on el president
català estava incomunicat, en una cel·la individual. Segons les
publicacions clandestines de l’època, a La Santé va ser maltractat
–tenia llagues a diferents parts del cos– i només li van donar pa i
aigua.
En la trobada que Urraca va tenir amb Companys a la presó
parisenca el va avisar que el seu futur s’endevinava funest. El 25
d’agost els serveis exteriors espanyols enviaven una nota en la qual
s’especificava que el president català havia de ser conduït a Madrid.
Seria traslladat amb un cotxe i custodiat per Urraca i un oficial
alemany. El ministre d’Assumptes Exteriors de Franco, Ramón Serrano
Suñer, tenia pressa perquè Companys fos lliurat sense preàmbuls ni
dilacions. Urraca, un home força conegut en els cercles d’espies, que va
treballar com a agent secret per als franquistes, els alemanys i el
govern de Vichy, va lliurar el president el 29 d’agost de 1940 a Irun,
on li va fer una fotografia per demostrar que l’entregava viu.
La
fitxa que es va obrir quan Companys va entrar a la direcció general de
Seguretat a Madrid, procedent de França, el 29 d’agost del 1940Archivo Histórico Nacional
29 d'agost
Torturat i humiliat a Madrid i traslladat a Barcelona amb màxim secretisme
Companys
va ser traslladat als calabossos de la direcció general de Seguretat a
la Puerta del Sol –on ara hi ha les oficines de la Comunitat de Madrid–
el 29 d’agost: va sortir de París a les 9 del matí i va arribar a la
comissaria a les 10 del vespre. En aquella cel·la, que era al soterrani i
on no hi arribava la llum del sol, el van torturar físicament i el van
humiliar. Els policies li tiraven cacauets i pa sec com si fos un animal
de fira. Ni la seva detenció ni el seu trasllat es van fer públics.
“Tot es va fer amb molt de secretisme. De fet, ni el judici ni la
sentència que el va condemnar a mort van sortir en cap diari de
l’època”, diu Dueñas. El van interrogar en diferents ocasions. En totes
les seves declaracions, i segons va recollir la policia, Companys va
repetir que havia fet els impossibles per evitar els assassinats: "Todos
mis discursos y toda mi voluntad fue canalizar el Movimiento y mi voz,
la única que desde los primeros momentos se dejó oir para condenar los
desmanes, y se puede encontrar en un discurso que pronuncié el 22 de
julio de 1936”. Quan va acabar de declarar, el president català va dir
que “en las manifestacions que he hecho debe tenerse en cuenta que, a
falta de memoria, veo las cosas en una nebulosa por haber sufrido
recientemente una tragedia íntima [la desaparició del seu fill] y la
incomunicación que he sufrido”. Cinc setmanes després d’arribar a
Madrid, el 3 d’octubre, el van traslladar a Barcelona amb cotxe i el van
portar a la presó militar de Montjuïc. Duia la mateixa roba i les
mateixes sabates que quan el van detenir.
El procediment es va
incoar el mateix dia en què era conduït a Barcelona. Les ordres eren que
el seu sumaríssim, el 23.648, s’havia d’instruir amb la màxima
rapidesa. “La causa va contradir greument els principis generals del
dret i diverses normes; la instrucció, l’acusació del fiscal, les
condicions de la defensa, la brevíssima vista oral i l’immediat
compliment de la sentència, sense cap possibilitat de recurs, neguen
totes les garanties processals de qualsevol procés judicial”, diu Digón.
En aquest ordre capgirat, els autèntics rebels processaven i
condemnaven a mort milers de ciutadans que havien complert l’ordenament
jurídic en el moment dels fets.
Anys després, un dels principals
responsables del règim franquista, Serrano Suñer, ho va qualificar de
“justícia al revés”: “Fue, pues, un error configurar delitos de rebelión
y sedición para atribuirlos a los defensores del Gobierno republicano,
dado que estos –jurídica y hasta metafísicamente- era impossible que los
cometieran”.
Una de les primeres barricades que es van construir a Barcelona el 19 de juliol del 1936Juan Guzman
7 d'octubre
El fiscal, un dels revoltats del juliol de 1936, va falsejar els fets
El
jutge instructor va dictar la interlocutòria de processament contra
Companys per rebel·lió militar el 7 d’octubre. Un fet que dona indicis
que el president català va ser condemnat abans del judici són les
declaracions dispars que van recollir dos fiscals. El 8 d’octubre, i en
paral·lel a l’apressada tramitació del sumaríssim, Companys va ser
interrogat per Luis Mazo Mendo, el fiscal delegat a Barcelona, que tenia
la missió de reunir les proves pels fets delictius. Mazo va ajuntar el
seu informe a la causa general, però la declaració no va arribar a
l’auditori fins que Companys ja havia estat executat. Entre altres
coses, Mazo deia que Companys havia assegurat que “no
tiene noticias de que se repartiessin armas entre los elements de los
sindicatos y que cuando se las fueron a pedir, los de la CNT se negaron a
ello”. Mazo també explicitava que Companys havia assegurat que
havia fet tot el que havia pogut per evitar els assassinats comesos per
incontrolats. El 9 d’octubre la causa va passar al fiscal
jurídico-militar, Enric de Querol, que era un dels revoltats del juliol
de 1939. Enric de Querol va falsejar els fets i va afirmar que Companys
va autoritzar o no es va oposar al repartiment d’armes, i que havia
tolerat crims salvatges, assassinats, robatoris i saqueig, tot
erigint-se de fet en estat propi. El fiscal jurídico-militar acusava
Companys d’“actividades extremistas y separatistas”.
Companys
volia defensar-se ell mateix, ja que era advocat, però l’hi van denegar.
“Se’l va privar del dret a paraula”, diu Digón. El 8 d’octubre, a Ramón
de Colubí i Chánez, defensor militar d’ofici, que havia estat capità
d’artillera però que no tenia formació com a jurista, se li va notificar
que havia de defensar Companys. Són molts els que han defensat el
compromís de Colubí, que va fer els impossibles per evitar la pena de
mort de Companys. El periodista Jordi Finestres va poder conèixer aquest
militar, que a mitjans dels anys 40 va marxar d’Espanya desenganyat amb
el règim franquista. “Colubí em va dir que no era un cas únic però sí
força excepcional pel poc temps que li van donar per preparar la
defensa. Va tenir molt poques hores per consultar apressadament el
sumari a la Capitania General, desplaçar-se a cuita-corrents al castell
de Montjuïc per presentar-se a l’acusat, parlar amb ell, fer l’escrit
mecanografiat als jutjats i lliurar-lo”.
La sentència que va condemnar a mort Lluís Companys
14 d'octubre
Sentenciat sense la possibilitat de defensar-se ni d'aportar testimonis
"Fins i tot en un procés militar de
l’època, el fet que no li deixessin aportar cap testimoni és una
anomalia inacceptable", diu Finestres. Colubí va defensar que Companys
no va participar en els desordres, que va salvar vides i que va
facilitar la fugida de molts religiosos: "Fins i tot Colubí es volia
presentar ell mateix com a testimoni, perquè gràcies a les gestions del
president català va formar part d’un intercanvi de presoners i va poder
anar a territori franquista durant la Guerra Civil, però no el van
deixar. En canvi, per part de l’acusació van desfilar tot de testimonis
difamatoris", diu Finestres. I afegeix: "Colubí em va dir que tot havia
estat una farsa". Companys no va tenir dret a argumentar per
defensar-se. “Va ser un judici sense cap garantia”, afirma Dueñas.
El president català al castell de Montjuïc caminant cap a l’escamot d’afusellament
"És
un judici il·legal perquè no va complir els requisits mínims ni d’ara
ni d’aquella època –diu el professor d’història del dret a la UPF Alfons
Aragoneses–. Com a l’Alemanya nazi, els judicis podien tenir una
aparença de legalitat, hi havia jutges i una sentència, però no es van
respectar els principis del dret, no hi havia la possibilitat de
defensar-se ni calia provar res". De fet, fins i tot els mateixos
teòrics del franquisme admeten que l’origen del dret franquista és la
rebel·lió: "El seu poder i el dret que imposen té l’origen en una
rebel·lió, si hi ha una llei del Parlament català i un avantprojecte de
llei de memòria perquè s’anul·lin els judicis és perquè es considera que
no va ser un judici de veritat", diu Aragoneses. Les publicacions
clandestines de l’època van explicar així l’afusellament de Companys:
“Companys personificaba Cataluña, la República y todos los sectores
democráticos. Lo han fusilado porque representaba este pueblo y estos
ideales". Un dels testimonis de l’acusació d’aquell judici va ser el
capità Brabo Montero, el cap d’una policia paral·lela formada per antics
presos de la zona republicana que actuava amb afany repressiu. Brabo
Montero va morir assassinat arran d’uns fets força tèrbols el juliol de
1973. Un any abans va escriure les seves memòries on deia: “Hemos de
hacer constar que somos completamente, y lo fuimos, enemigos de la
política del señor Companys. Él era catalanista, nosotros españolistas;
él era catalán, nosotros madrileños; però hemos de decir que la muerte
del señor Companys fue gloriosa, fue ejemplar, fue una equivocación”. És
l’únic president escollit democràticament que va ser afusellat en el
context de la II Guerra Mundial, i ja aleshores es va intentar denunciar
el crim al Tribunal de Nuremberg. La proposta, però, no va prosperar. Encara ara, 80 anys després, cap tribunal ha anul·lat aquell judici.
Jordi
Cuixart al cementiri de Montjuïc l’estiu del 2017 en un homenatge que
es va fer a les víctimes de la dictadura quan el Parlament va declarar
nuls els judicis del franquismeMarc Rovira
Salut distribuirà proves d’autodetecció de covid-19 a residències de gent gran i instituts
El govern no descarta cap mesura nova per tal de frenar els contagis
Junts podem anar molt més lluny
Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va
començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si
aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor
diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho
possible?
El Departament de Salut ha
anunciat que començarà a distribuir proves d’autodetecció de covid-19 a
residències de gent gran i instituts de Catalunya. L’objectiu és
millorar el rastreig del coronavirus i així frenar abans les cadenes de
contagi.
La consellera de Salut, Alba Vergés,
ha explicat que un professional supervisarà el procediment al grup
d’institut o a la residència d’avis i després incorporarà les mostres al
circuit d’anàlisi habitual. Vergés ha concretat que es tracta d’un
procediment ‘senzill’, en què la persona s’ha de fregar els dos narius
durant uns cinc segons cadascun. Assenyala que es tracta d’una
estratègia més que el departament ha posat en marxa per millorar el
rastreig.
La consellera ho ha anunciat en una visita que ha fet acompanyada del vice-president del govern amb funcions de president, Pere Aragonès,
a l’hospital de Palamós (Baix Empordà). Aragonès ha assenyalat que no
descarten cap mesura nova per tal de frenar els contagis, però ha deixat
clar que treballen amb la voluntat que només durin quinze dies.
Aragonès deixa clar que ‘es guiaran sempre pels criteris mèdics dels
experts’, malgrat que de moment no han contemplat la possibilitat
d’implementar el toc de queda.
El vice-president també ha reconegut que si cal, incrementaran els 40
milions d’euros en ajudes als negocis afectats per les mesures que han
decretat. En relació amb la carta que Aragonès va enviar al president
del govern espanyol, Pedro Sánchez, demanant l’exempció
d’impostos, diu que encara no ha rebut resposta. En aquest sentit,
Aragonès ha reivindicat la necessitat que l’estat espanyol faciliti que
els restaurants i bars no hagin de pagar l’IVA a final de mes o puguin
suspendre les cotitzacions socials.
Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.
L’Espai Digital
de l’Arquitectura Catalana
Moderna i Contemporània.
https://www.arquitecturacatalana.cat/ca
2800 Obres
Explora la riquesa de l'arquitectura realitzada al
llarg del territori aplicant múltiples filtres de cerca. Podràs combinar
acotacions temporals, per tipologia o per autor, entre d'altres, que et
permetran ampliar el teu coneixement.
Utilitza el mapa per navegar de manera intuïtiva pel
territori, tot aplicant múltiples filtres de cerca. Una eina essencial
per abastar ràpidament la distribució geogràfica de les obres, molt útil
en desplaçaments i viatges.
1484 Autors
Cerca dins l'univers d'arquitectes i estudis i
observa com es vinculen a partir de les seves col·laboracions en les
diverses obres. Múltiples connexions que enriqueixen l'experiència
visual durant la cerca per mitjà de constel·lacions.
