Urquinaona: el divorci de les elits / ÀLEX SANTALÓ
Els
disturbis van portar al pànic els empresaris, que fins passats deu dies
no van donar resposta a una crisi en què el Govern els va girar
l'esquena
99 anys i
sis mesos de presó. L’aclaparadora força d’aquest sumatori es va
escampar el 14 d’octubre del 2019 a partir de les 9.24 hores del matí i
va encendre arreu de Catalunya una metxa de ràbia. En aquell moment era
impossible de saber on portava la metxa ni què era el que acabaria
esclatant.
El resum podria ser aquest: protestes
violentes a totes les capitals catalanes; marxes a mig Catalunya; talls
de carretera generalitzats; una vaga general que va incloure el
tancament patronal i una nova manifestació multitudinària. I, per
descomptat, més de 600 ferits, 13 dels quals van requerir
hospitalització (dos d’aquests en estat molt greu i quatre que van
perdre un ull); dos centenars de detinguts, prop de 300 vehicles
policials danyats; i, només a Barcelona, un miler de contenidors cremats
i destrosses per valor de més de dos milions d’euros. Les xifres donen
la mesura de l’abast dels fets d’Urquinaona, que es van allargar durant
tota la setmana.
Però al balanç de danys caldria
incloure-hi un últim element: els ponts entre les administracions i
l’alt empresariat barceloní, que es van dinamitar. Aquells dies de
psicosi empresarial van portar altres conseqüències: un sopar de gala on
l’etiqueta es va perdre, una reunió secreta, missatges telefònics
carregats de dramatisme i absències de destacats empresaris. Anem a
pams.
Els grans despatxos de Barcelona van començar a
comprendre que difícilment s’escaparien de l’onada d’indignació aquell
dilluns dia 14 al migdia. A les 13.04, un tuit del compte del Tsunami
Democràtic era explícit: “Objectiu: aturar l’activitat de l’aeroport de Barcelona”.
A Aena l’anunci no la va enganxar desprevinguda. “Hi havia preparat un
dispositiu especial i hi havia molta atenció al que pogués passar i si
l’aeroport estava al punt de mira, tal com va resultar ser”, explica una
portaveu.
El dispositiu l’integraven
la directora de l’aeroport, Sonia Corrochano, els directors
d’operacions, comunicació, seguretat i comercial, més la seguretat
habitual de l’aeroport, integrada per Mossos, Guàrdia Civil i Policia
Nacional. Aquell dia al Prat també hi havia Maurici Lucena, president
d’Aena, acompanyat del seu director general, Javier Marín, i del seu cap
de gabinet. Aquest comitè de crisi va assistir amb estupefacció a les
primeres imatges del col·lapse de trànsit cap a l’aeroport i a la
situació insòlita de les columnes de manifestants caminant en direcció a
la terminal T1 del Prat, una recorregut que des del centre de Barcelona
supera els 13 quilòmetres de distància.
En efecte, l’aeroport es va omplir i els primers xocs entre manifestants i policia no van trigar a arribar.
Impactants imatges de violència van inundar les pantalles dels telèfons
mòbils de mig país. Aena començava una tensa cursa operativa. Si la
iconografia del dia la componen els enfrontaments entre manifestants i
agents dins de les terminals enmig de turistes despistats, carretons de
maletes volant al buit i milers de persones congregades a la principal
infraestructura de Catalunya, rere bastidors Lucena, amb la seva guàrdia
de corps, estava en constant contacte telefònic amb el ministre de
Transports, José Luis Ábalos, i el secretari d’Estat, Pedro Saura, amb
una premissa clara: que no s’aturés l’aerroport.
I, de
fet, l’empresa pública es va apuntar una gran victòria de la qual es va
guardar molt de presumir: “Les operacions no es van aturar en cap
moment, perquè es va traslladar l’operativa a la T2”. En aquell dia de
multituds i violència, només es van cancel·lar 110 vols,
mentre el 87% de les operacions es feien sense incidències. A Lucena li
va quedar el record de la inquietud d’aquelles hores i unes imatges que
li van “doldre” perquè es van produir, a més, a la seva ciutat natal.
Amb tot, passades les nou del vespre, el Tsunami desconvocava la
protesta. Una estona més tard, el comitè de crisi d’Aena es dissolia. La
ràbia dels manifestants havia quedat palesa i hi havia pocs dubtes que
allò seria només un pròleg.
La casualitat va voler que
l’endemà, dia 15, fos Santa Teresa d’Àvila. Aquesta és una data clau
del món cultural, polític i també empresarial català, atès que Teresa
era el nom de la dona de José Manuel Lara, fundador de l’influent Grupo
Planeta. I, per tant, és el 15 d’octubre quan se celebra la gala dels
premis Planeta. Com es diu en alguns cercles, “allà, qui no hi és, no
existeix”. Malgrat que hi va haver rumors de cancel·lació durant el dia,
la cita es va mantenir i al vespre una imponent processó de VIPs va
pujar a Montjuïc per plantar-se al MNAC i assistir a la gala tot i
l’ambient enrarit que es respirava a la ciutat.
No va ser una gala més. Perquè, mentre Javier Cercas rebia el guardó,
les protestes davant la delegació del govern espanyol a Catalunya
desembocaven en una nit de violència amb espectaculars imatges
d’incendis en ple Eixample barceloní. Al MNAC, mentre els més de 900
convidats atacaven l’esfera de quinoa reial amb salmó fumat i el tronc
de rap amb espàrrecs, els telèfons mòbils van començar a treure fum. “Va
ser acollonant. Em van començar a passar imatges i hi va haver pànic de
veure allò a Barcelona”, explica un expolític que va assistir a l’acte.
La gent va començar a aixecar-se de taula per compartir les fotos. “Era
un desgavell”, afegeix, i recorda que la taula on era Javier Godó,
president del Grupo Godó, es va omplir de destacats empresaris que
comentaven les imatges.
Allò va ser acollonant; quan vam veure les imatges hi va haver pànic”, diu un assistent al Premi Planeta
Entre
els assistents hi havia els presidents del Congrés i el Senat, la
vicepresidenta del govern Carmen Calvo o els expresidents de la
Generalitat José Montilla i Artur Mas. Per part del món empresarial hi
van assistir Josep Sánchez Llibre, Àngel Simón, Joan Rosell, Javier
Faus, Jaume Guardiola o Enric Lacalle. Però també hi va haver absències.
El govern de la Generalitat no va voler anar-hi pel context de la
sentència i pel posicionament frontalment contrari al Procés del grup
dels Lara. Per si els protocols d’aquest sopar de gala no havien quedat
prou violentats amb aquesta absència institucional i el tumult causat
per les imatges dels focs a l’Eixample, l’alcaldessa de Barcelona, Ada
Colau, va marxar a mig sopar per la gravetat dels fets que estaven
passant.
La nit va suposar un abans i un després. En una certa Barcelona començaven dies de pànic.
La
desena de fonts empresarials que han participat en aquest reportatge
amb la condició de l’anonimat recorden que des d’aquell dimecres els
telèfons van treure fum. A l’habitual preocupació del sector hoteler
(lobi habituat a fer posicionaments catastrofistes) s’hi sumava un
factor més de fons: el fet que una sèrie de despatxos acostumats a
trucar directament al mòbil a consellers, presidents de la Generalitat,
ministres i presidents del govern central no tenien ara un interlocutor
polític a qui transmetre la seva incomoditat.
Aquell
matí, Foment del Treball, la gran patronal catalana, feia un comunicat
en què apel·lava al “diàleg” i a recuperar “l’ordre” a les ciutats
catalanes, i recordava “els riscos per a l’activitat econòmica i la
projecció internacional de Barcelona” que tenien els dos dies
consecutius de dures imatges de violència. Però només una estona més
tard apareixien als telenotícies imatges del president de la
Generalitat, Quim Torra, en una de les marxes per la llibertat que des
d’aquell dia transitaven Catalunya. Torra ho feia, a més, en companyia de Juan José Ibarretxe, un altre vell enemic de l’establishment.
La presència de Torra
en aquell tall de carretera va fer palesa la distància de l’ara ja
expresident respecte de l’alt empresariat barceloní, una distància que
ha anat en augment des de les lleis de desconnexió del setembre del
2017: “El tracten com a un no ningú, i això que saben que és un bon home
i que té familiars propers malalts”, lamenta un destacat directiu
català. El cert és que la contundència de la sentència als líders
polítics i socials de l’1-O havia tallat línies de comunicació tant amb
Esquerra com amb els postconvergents.
Qui són els
directius que integren el Gothaempresarial barceloní? Les fonts
consultades repeteixen un sintagma que, de fet, ja estava en hores
baixes pel que fa a la seva activitat: el fòrum Pont Aeri. Aquest lobi,
que agrupa empresaris madrilenys i catalans i advoca per l’entesa entre
Catalunya i Espanya, ha tingut en l’última dècada com a principals
representants al Principat empresaris i directius com Isidre Fainé, Joan
Maria Nin o Gonzalo Gortázar (La Caixa), José Manuel Lara o Josep
Crehueras (Planeta), Josep Oliu (Banc Sabadell), Isak Andic (Mango),
Enric Lacalle (Saló de l’Automòbil), Javier Godó o Carlos Godó (Grupo
Godó), Luis Conde (Seeliger & Conde), Àngel Simón (Agbar), Joan
Rosell (CEOE), Joaquim Gay de Montellà o Josep Sánchez Llibre (Foment),
Salvador Alemany o Manuel Torreblanca (Abertis), Salvador Gabarró o
Francisco Reynés (Gas Natural), Marc Puig (Puig), Emili Cuatrecasas o
Rafael Fontana (Cuatrecasas), Josep Maria Xercavins (Teleno), Sandro
Rosell (en el seu dia president del Barça), Alberto Palatchi (Pronovias)
o Antoni Brufau (Repsol), entre d’altres.
¿On van
dirigir les seves trucades i gestions en aquells dies de nervis, sabent
que la porta de la Generalitat estava tancada? A una figura que es va
fer gegant entre la societat civil catalana: la de Josep Sánchez Llibre,
president de Foment del Treball. “La imatge de Barcelona en flames va
provocar pànic. No hi ha res que afecti més la confiança, el turisme i
la inversió que veure cada dia la ciutat així”, expliquen a l’ARA des de
l’entorn de Sánchez Llibre. “Hi va haver psicosi empresarial i tothom
es va adreçar a Foment. Ens deien «poseu-vos al capdavant d’això i
pareu-ho d’una punyetera vegada»”.
Aquells dies van
ser frenètics per a l’expolític d’Unió. Des del seu entorn expliquen
que les seves trucades a la Generalitat -el seu interlocutor va ser el
vicepresident i conseller d’Economia, Pere Aragonès- van ser constants.
“Els deia «prou, que això se’n va a fer punyetes»”. Però a Foment
aquells dies van constatar dues coses: que la indignació ciutadana no es
podia aturar des dels despatxos, i també que una tradició secular
catalana seguia plenament vigent: “Aquí hi ha el costum de no donar la
cara, i les hòsties… doncs per a Foment”. Sánchez Llibre també va ser
l’encarregat aquells dies d’estar en permanent contacte amb el president
del govern espanyol, Pedro Sánchez.
Per afegir llenya
al foc, aquella nit la violència es va repetir i encara amb més
virulència: es va arribar als 400 contenidors cremats, plusmarca de la
setmana. Una idea torbadora començava a formar-se als caps dels
ciutadans de mig Catalunya, incloent-hi els principals empresaris del
país: que en qualsevol moment hi podia haver un mort i que, si això
passava, la situació es descontrolaria del tot.
Aquesta
preocupació es va plasmar en un SMS: “No és la independència, és la
revolució”, deia el missatge d’un d’aquests destacadíssims empresaris.
“La preocupació era general. Quan la situació és inestable i gestiones
temes econòmics, t’has de preocupar”, explica un d’aquests directius.
“Estaven aterrits. Porten tota la vida dient que hi haurà violència i,
quan n’hi va haver, van reaccionar amb pànic”, afegeix un altre executiu
que va viure les trucades en primera persona. Una tercera veu matisa
aquest sentiment: “Sabíem qui estava al darrere del Tsunami Democràtic, i
allò ens va donar una certa tranquil·litat”, reflexiona ara, sense
entrar en més detalls.
“No és la independèn cia, és la revolució”, escrivia per SMS un destacat empresari aquells dies
El
dijous, les trucades entre els primers executius catalans es van
redoblar, amb la frustració que els canals de comunicació amb Palau
seguien tallats. “Hi havia la sensació que la cosa podia anar pel
pedregar i que no hi havia ningú al pont de comandament”, expliquen des
d’una influent empresa catalana. “La impressió que teníem és que [el
conseller d’Interior, Miquel] Buch ho volia aturar, però que el
president… El president venia de l’activisme”.
El dia
quedaria en la memòria d’una setmana de por i confusió per la
convocatòria ultra a la nit i els xocs entre manifestants unionistes i
independentistes al centre de la ciutat. Potser va ser el dia que es va
estar més a prop d’una tragèdia personal. Menys conegudes, i ja en el
terreny de l’anècdota, van ser les escenes que es van viure aquella
tarda a l’escola de negocis Esade, on en una mateixa aula hi van
coincidir estudiants que després de classe s’havien citat per anar a les
concentracions; uns, a les que arrencaven a la plaça Artós, feu de
l’unionisme, i els altres a les del Tsunami Democràtic.
Divendres: vaga general.
La fàbrica de Seat a Martorell va parar de funcionar, fet insòlit, i
els càlculs apunten que l’activitat de Mercabarna va ser de només el
15%. Un elevat nombre d’empreses van fer tancament patronal en rebuig de
la condemna als presos polítics. A més, a la nit es van desencadenar
els xocs més violents entre manifestants i policia: va ser la batalla d’Urquinaona,
que va deixar destruïda aquella zona del centre de Barcelona. De nou,
es va vorejar la tragèdia: hi va haver més de 150 ferits, amb tres
persones que van perdre un ull, i un total de 83 detencions. No es va
lamentar cap víctima mortal.
El nerviosisme va
ser tan gran en l’elit empresarial que es va organitzar d’urgència una
reunió privada a la seu de Foment del Treball on s’hi van reunir els més
destacats directius i empresaris del fòrum Pont Aeri i que es va
convocar amb màxima discreció. Sense càmeres ni micros, van expressar la
seva preocupació i van preguntar-se què podien fer-hi. La veu del comte
de Godó va ser una de les més clares en el conclave. Va prendre la
paraula per dir que la burgesia de Barcelona “havia de sortir i dir
alguna cosa” perquè “no podia ser que cada nit es cremés el centre de la
ciutat i no es digués res”, expliquen fonts presencials. A més, va
puntualitzar, “el missatge s’havia de fer mirant enfora”. Enfora,
esclar, era Madrid.
En aquella reunió privada hi va
haver consens per fer un acte unitari, però hi va sorgir un nou
problema. “Ningú no hi volia posar casa seva”, diu un alt executiu
català en referència a les seus de les companyies on es podia celebrar
un acte d’aquelles característiques, “per no rebre bufetades de l’opinió
pública”. “Sánchez Llibre va ser llest -recorda un altre assistent- i
es va oferir a fer-lo al Foment del Treball mateix”.
És
probable que la resposta dels empresaris en aquella setmana hagués
estat menys dubitativa i més ràpida si Isidre Fainé, president de La
Caixa i reconegut com la figura amb més poder de Catalunya, i Josep
Oliu, president del Sabadell, haguessin estat presents aquells dies a
Barcelona. Però, segons han confirmat a l’ARA diverses fonts, cap dels
dos eren en terres catalanes.
Havien marxat a Amèrica.
Segons fonts de La Caixa, Fainé va treballar amb normalitat els dies 14
i 15 i va volar a Washington el dia 16 per assistir a unes jornades del
World Saving Banks Institute, organització que presideix. Aquest acte,
apunten, “el tenia planificat des de feia mesos”. Oliu també va volar a
Amèrica i el dia 14 ja era fora. Va marxar per ser a Mèxic, primer, per
inaugurar el “nou rètol a l’edifici corporatiu de Ciutat de Mèxic”,
segons la nota de premsa publicada pel banc aleshores, i a Washington,
després, a la trobada anual de l’FMI. Un portaveu oficial del Sabadell
ha puntualitzat que Oliu assisteix cada any a les jornades des de fa més
de deu anys.
Però hi ha versions confrontades sobre
l’objectiu real d’aquells viatges. “Els van fer per prudència, per no
ser aquí, assessorats pels seus caps de seguretat”, han explicat fonts
financeres. En el cas d’Oliu, apunten que “la decisió de marxar la va
prendre ell, que es va buscar una agenda fora; va ser un alleujament”,
asseguren fonts financeres. “Hi ha molts departaments de seguretat que
juguen amb la por”, afegeixen aquestes veus, “i en aquell moment ho van
fer”. “Tothom s’ha de reivindicar davant dels presidents, i molts
d’aquests departaments, creats en l’època d’ETA, ara estan
sobredimensionats i s’han de fer valer”, especifiquen, i indiquen que
des de seguretat van exagerar l’amenaça que suposava la publicació de la
sentència. Són, per cert, els mateixos departaments d’empreses de
l’Íbex-35 que han propiciat que en els últims temps es produïssin
escenes grotesques en reunions dels CDR o d’Arran: “En algunes
assemblees, entre nosaltres, el CNP, el CNI i els Mossos hi ha més talps
que activistes”, diu rient el directiu d’una important empresa.
/ Àlex Santaló
Amb tot, l’impacte
psicològic d’una setmana de violència, amb un divendres especialment
cruent, va ser important. I aquell dissabte el president Torra i el
vicepresident Aragonès van fer una compareixença conjunta per demanar la
fi de la violència i reclamar diàleg. Per la seva banda, el president
de la Cambra de Comerç, Joan Canadell, independentista i proper a Carles
Puigdemont, demanava desplaçar les protestes lluny del centre de
Barcelona.
A Catalunya el diumenge 20 d’octubre
començaven a apagar-se les brases de la indignació i s’hi restablia una
certa normalitat. Aquell dia l’hiperactiu Sánchez Llibre arrencava un comunicat conjunt
entre les dues principals patronals (Foment i Pimec) i sindicats (CCOO i
UGT) que feia una crida a “restablir els espais de convivència i
cohesió social que facilitin un clima idoni per al diàleg i la
negociació”. Els disturbis nocturns (es van deixar bosses d’escombraries
davant la Delegació del govern espanyol) van ser d’una dimensió molt
menor i tot semblava encarat perquè la nova setmana s’iniciés amb
normalitat.
Amb les aigües ja calmades, aquell
dimecres, dia 23 d’octubre, els empresaris donaven per fi la seva
resposta a la tempesta. Josep Sánchez Llibre, des de la seu de Foment
del Treball, presidia en companyia del líder de Pimec, Josep González,
un acte que va tenir enorme cobertura mediàtica i la presència massiva
de la Barcelona empresarial, i on es va reclamar “negociació, transacció
i acord”. També s’hi va proclamar que corresponia “a la classe
política, i no a la justícia” la resolució del conflicte. Canadell, que
no va signar el document, va manifestar que hi estava d’acord “en més
d’un 80%”. Era la prova que les ferides es començaven a tancar.
Un any després,la
violència no ha tornat a encendre’s a Urquinaona. Els contenidors no
cremen per desenes i no hi ha dures escenes quotidianes de detencions i
violència. Però aquell divorci profund es manté. Els grans empresaris i
els polítics no s’han tornat a mirar amb els mateixos ulls.
“L’Ajuntament està molt lluny de les empreses. L’únic contacte, molt de
tant en tant, el tenim amb [el primer tinent d’alcalde, Jaume]
Collboni”, diu un veterà directiu. “I la Generalitat tampoc hi és”,
assegura, un raonament que reforça amb un exemple: “Jo ara no sé amb qui
dinar si tinc un problema: abans podia anar amb el Pujol, amb el Macià
[Alavedra], amb el [Miquel] Roca, amb el [Joaquim] Molins o amb el
[Artur] Mas. Però ara, amb qui vaig?”, es pregunta.
“Abans si tenia un problema dinava amb el Pujol, el Mas, el Roca; ara, ¿amb qui dino”, diu un directiu
Un
altre directiu se suma a aquesta tesi: “Amb altres governs hi havia un
terreny de joc, i dins del terreny de joc podies ser més de dretes o més
d’esquerres, però es respectaven les línies vermelles que ara s’han
sobrepassat”.
L’ARA ha traslladat a l’expresident
Torra aquestes opinions, però no n’ha obtingut cap resposta. Un portaveu
de vicepresidència sí que va afirmar que “el Govern va mantenir
contacte regular amb el sector econòmic” durant aquells dies, i va
apuntar al paper de la consellera Chacón amb les empreses, que després
ella compartia amb Torra i Aragonès. “El vicepresident -afegeix aquesta
veu- va mantenir contacte amb els agents socials”. L’aleshores
consellera d’Empresa, Àngels Chacón, no ha volgut comentar aquells fets.
No
obstant, els dramàtics fets d’octubre van tornar a posar de manifest
una realitat que sovint s’oblida: que l’alt empresariat català té un
biaix marcadament espanyolista, tant per ideologia com per estar a prop
del poder real. Aquest factor no és neutre a l’hora d’acostar posicions o
de mostrar empatia davant una sentència com la dels nou condemnats el
14-O. “L’empresariat és tan transversal com la societat, però si vas a
l’elit, a dalt de tot, és com dius”, admet un destacat empresari català.
Un
exemple palmari arribava setmanes després d’aquelles jornades
d’aldarulls. Grups de particulars de la zona alta de Barcelona encetaven
campanyes per regalar cistells amb productes delicatessen
a la Policia Nacional en reconeixement pel seu paper durant les
protestes. Entre els seus impulsors, el veterà president català d’una
empresa de l’Íbex-35. Detalls com aquest, apunten les fonts consultades,
també han de ser considerats a l’hora d’entendre l’aparatós divorci de
les elits que va segellar-se a Urquinaona. -
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada